No sé si la llista l'ha compilat l'Albert o bé algú altre, o el mateix Spotify. Però trobo que iniciar-la amb l'adagio de Barber no és cap casualitat. Al meu parer, aquesta peça (bellíssima) s'ha convertit en una mena de codi automàtic (el que els americans dirien shorthand for) per denotar pena, dolor i tristesa infinites. (De manera semblant, les Variacions Goldberg de Bach s'han convertit en un codi per denotar refinament, que pot anar acompanyat d'altres característiques: en una de les seqüències més memorables d'El Silenci del Anyells, Hannibal Lecter, tancat en una gàbia, escolta amb delectació un fragment de les Goldberg mentre es cruspeix un dels seus vigilants per sopar).
Tornant a l'adagio de Barber: jo el vaig sentir per primer cop com a part de la banda sonora d'un documental (crec que francès, en qualsevol cas el vaig conèixer a través d'en Jean Louis Comolli) sobre el setge de Sarajevo. Una de les escenes mostrava un pas de vianants. La gent es quedava parada a la vorera a banda i banda del carrer (per o no passava gairebé cap cotxe), mirant-se els uns als altres, mirant a l'altra banda, mirant carrer enllà... Quan es decidien a passar ho feien corrent, tant de pressa com podien. Era una seqüència llarga, un muntatge de plans muntats amb la música de Barber, sense cap comentari, entrevista o narració. La clau de volta de la seqüència és que aquell pas de vianants era un dels llocs on els franctiradors havien causat més víctimes durant el setge. Aquella gent, durant els segons que passaven decidint si creuaven o no, s'estaven jugant la vida, literalment.
No recordo si es veia caure algú i com els altres s'afanyaven a ajudar-lo (potser se'm barreja el record del documental amb el d'alguna pel·lícula de ficció). Però sí recordo que la seqüència, que vaig veure fa més de deu anys, em va causar una forta impressió. Crec que el punt de vista de la càmera era elevat, com si estigués en un balcó -- o sigui, en la posició d'un franctirador. Així la seqüència es convertia també en una reflexió moral sobre la nostra posició de "voyeurs", adquiria una notable densitat de significat.
 |
| Refinament sàdic: canibalisme i Bach |
Tornant a l'adagio de Barber: jo el vaig sentir per primer cop com a part de la banda sonora d'un documental (crec que francès, en qualsevol cas el vaig conèixer a través d'en Jean Louis Comolli) sobre el setge de Sarajevo. Una de les escenes mostrava un pas de vianants. La gent es quedava parada a la vorera a banda i banda del carrer (per o no passava gairebé cap cotxe), mirant-se els uns als altres, mirant a l'altra banda, mirant carrer enllà... Quan es decidien a passar ho feien corrent, tant de pressa com podien. Era una seqüència llarga, un muntatge de plans muntats amb la música de Barber, sense cap comentari, entrevista o narració. La clau de volta de la seqüència és que aquell pas de vianants era un dels llocs on els franctiradors havien causat més víctimes durant el setge. Aquella gent, durant els segons que passaven decidint si creuaven o no, s'estaven jugant la vida, literalment.
No recordo si es veia caure algú i com els altres s'afanyaven a ajudar-lo (potser se'm barreja el record del documental amb el d'alguna pel·lícula de ficció). Però sí recordo que la seqüència, que vaig veure fa més de deu anys, em va causar una forta impressió. Crec que el punt de vista de la càmera era elevat, com si estigués en un balcó -- o sigui, en la posició d'un franctirador. Així la seqüència es convertia també en una reflexió moral sobre la nostra posició de "voyeurs", adquiria una notable densitat de significat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada