diumenge, 25 de desembre del 2011

Fum a les xemeneies del Poble Nou

Torna a sortir fum de les xemeneies del Poble Nou de Barcelona. Bé, aquest és un titular una mica exagerat. En realitat, ha tornat a sortir fum d'una de les xemeneies del Poble Nou, ara 22@: la xemeneia de Ca l'Aranyó, l'antiga fàbrica tèxtil reconvertida en Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i en seu del grup Imagina/Mediapro. Aquest és l'aspecte de la xemeneia, de 36 metres d'alçada, el 21 de desembre poc després de les 13:30.



 Dues vistes de la xemeneia des de la planta 12 de l'edifici de Mediapro

El fum prové de la central que hi ha al carrer Tànger, just davant de la UPF. Aquesta central, que dóna suport a la xarxa de distribució d'energia tèrmica (fred i calor)del 22@, funciona quan hi ha pics de demanda. Diposa de calderes de gas natural i els fums resultants de la combustió (fonamentalment C02 i vapor d'aigua) s'expulsen a través de la xemeneia, que es va conservar com a memòria del passat industrial del barri, i que ara ha trobat de nou una utilitat pràctica. La xemeneia original es va completar amb una extensió metàl·lica d'uns 8 o 10 metres d'alçada, no sé si per un tema estètic (allunyar els fums del pati de la UPF) o bé per alguna qüestió tècnica (refredar més els gasos abans d'expulsar-los a l'atmosfera?)

El sistema de distribució centralitzada de fred i calor és una innovació més del districte 22@, tot i que és molt habitual en ciutats de climes més extrems que el de Barcelona, com ara Nova York o Moscou. A la web de Districlima, l'empresa que gestiona el servei, hi ha força informació sobre el funcionament i els avantatges d'aquestes instal·lacions, que pel que sembla redueixen molt l'emissió de CO2 i aconsegueixen una gran eficiència energètica. 

diumenge, 18 de desembre del 2011

Microguagua, grans músics de carrer

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de veure en acció Microguagua, un grup de músics de carrer de Barcelona que tocaven a la rotonda subterrània de la plaça Catalunya que connecta el metro, els ferrocarrils de la Generalitat i la Rambla.

L'energia i el bon rollo que desprenia la banda, que practica un estil entre reggae i swing, havia congegat una bona colla de badocs que van quedar encantats amb l'actuació.

La banda ha publicat un parell de discos que a mi particularment m'han interessat menys que l'actuació que vaig veure en viu. Aqui deixo un videoclip oficial del grup.





dissabte, 3 de desembre del 2011

Más Metro de París

Otra vez he estado en París, y he vuelto a tomar el metro. Y, claro, no me he resistido a fotografiar alguno de sus elementos característicos, ya en desuso. Estos "portillons"  eran puertas automáticas que se cerraban cuando el convoy entraba en la estación, lo cual impedía el acceso de más pasajeros al andén, imagino que con la intención de evitar aglomeraciones. Con el tiempo, el número de pasajeros aumentó tanto que los portillons empezaron a ser un problema en vez de una solución, y dejaron de utilizarse. Pero aún quedan algunos, como éste.


Se puede ver una de estas puertas en acción en este videoclip, en el que Serge Gainsbourg canta uno de sus primeros éxitos, Le Poinçonneur des Lilas, cuya letra narra las aspiraciones existenciales de un validador de billetes de Metro -- el poinçonneur perforaba los billetes para dejar constancia de que se habían usado. (En una época no tan lejana, muchas tareas repetitivas se confiaban a personas, no a máquinas. Recuerdo que en Barcelona, en los años 70, a la salida de lo que ahora son los Ferrocarrils de la Generalitat y entonces eran los "Ferocarriles de Sarrià" , los pasajeros entregaban el billete usado a un empleado cuya única misión parecía ser recoger esas pequeñas cartulinas.) 

 



Una aparició recent

En els darrers mesos he observat l'aparició en espais públics tancats (centres comercials, botigues, grans magatzems...) d'uns panells que indiquen la temperatura i el percentatge d'humitat ambiental. Avui els he vist també a l'aeroport del Prat, a Barcelona, concretament a la sala de recollida d'equipatges.



Imagino que deu haver sortit una nova normativa que obliga a informar als usuaris sobre les condicions ambientals. Això, o bé hi ha un venedor molt eficaç que està colocant el producte a tot arreu...


La historia del primer PC de la Historia


Programma 101, the machine that changed the world es un interesante documental italiano sobre la historia de el primer ordenador personal de sobremesa, que Olivetti presentó al mundo entero en la Feria de Nueva York en 1965. El Programma 101 era un ordenador autocontenido, del tamaño de una máquina de escribir, que cabía encima de una mesa y que estaba diseñado para que lo pudieran utilizar usuarios no especializados. Su aparición supuso una verdadera revolución en una época en la que dominaban los mainframes, enormes aparatos del tamaño de un armario que sólo podían manejar especialistas de bata blanca. Entre otras innovaciones, el 101 disponía de un lector de tarjetas magnéticas para cargar los programas, así como de una memoria de nuevo diseño basada en el uso de cuerdas de piano para almacenar la información.
El producto tuvo un éxito inmediato, incluso la NASA compró 10 unidades que se usaron en la para calcular  los parámetros de vuelo del módulo de alunizaje del Apolo 11. En total Olivetti fabricó 44.000 unidades, de las que hoy existen 8 que todavía funcionan.

Trailer del documental cuando aún estaba en proyecto

En el documental participan algunos de los ingenieros que desarrollaron el 101, que fue el resultado del trabajo de un grupo muy reducido así como historiadores de la informática. También incluye una buena selección de imágenes de archivo entre las que destacan películas promocionales encargadas por Olivetti que destilan el ambiente de la época, en el que los ordenadores se percibían como una tecnología de doble filo porque se asociaban al control de cada vez más aspectos de la vida de las personas (quizá por el origen militar de las primeras aplicaciones). Parte de la publicidad de  la 101 se basaba en la idea de que, por su “reducido” tamaño, se podía usar en todas partes: en la cocina, el baño, la habitación, al borde de la piscina… Resulta muy gracioso ver ahora las secuencias que ilustran estas características, como por ejemplo una en la que una modelo, tomando un baño de espuma, aprovecha para teclear en una Programma adecuadamente puesta encima de una mesilla.

El documental, dirigido por Alessandro Bernard y Paolo Ceretto, ha sido producido por Massimo Arvat, de Zenit Arti Audiovisive. Al parecer el canal Odisea lo emitirá en el primer semestre de 2012. 

dijous, 17 de novembre del 2011

Això sí que és obsolet

Avui m'he fixat en una cabina de telèfon al creuament de Gran Via amb Marina, a Barcelona (no és la de la foto, aquesta és la primera que he trobat a Internet). Jo ni em recordo de quan va ser la darrera vegada que en vaig fer servir una. En canvi, abans de la popularització dels mòbils, eren uns elements imprescindibles del paisatge urbà. Una de les coses que em va sorprendre el primer cop que vaig anar a Nova York va ser trobar cabines a les andanes del metro

dimarts, 8 de novembre del 2011

Els efectes imprevistos de l'arquitectura

A la plaça de les Glòries de Barcelona s'està construint el Disseny Hub, un museu/centre de divulgació dedicat al disseny. L'edifici és obra de l'equip MBM Arquitectes (Martorell, Bohigas, Mackay), que és un dels pesos pesants de l'arquitecture barcelonina.

El seu edifici és dels que genera polèmica, hi ha qui el troba horrorós, hi ha qui li troba força gràcies. A mi ni m'agrada ni em desagrada particularment. Segons com m'el miro em sembla una d'aquelles excrecències que tenen les naus espacials de Strar Trek o la Guerra de les Galàxies, una mena de torre on m'imagino que hi ha el lloc de comandament de la nau o bé els lasers fàsics de carboni reblonitzat.

Així és com quedarà...

i aquesta és la pinta que fa.


Ara bé, l'altre dia l'edifici em va sorprendre amb un efecte del tot imprevist. Sota la visera en voladís hi ha una part del "scalextric" de la Plaça de les Glòries, per on circulen els vehicles que surten de Barcelona per la Gran Via en direcció a Mataró. Doncs bé, la part inferior de la visera es comporta com un enorme reflector del so i envia cap a la vorera la remor dels cotxes que passen per el tram elevat. O sigui, que quan es camina per la vorera de l'edifici se senten cotxes que passen "per damunt" del vianant. L'efecte és molt curiós per inesperat.


Crec que l'Ajuntament de Barcelona tenia plans per enderrocar la calçada elevada, com a part del pla de reforma de la plaça, però imagino que amb les retallades pressupostàries la cosa anirà per llarg. De manera que l'efecte "DHUB" se seguirà sentint durant bastant temps...






dilluns, 7 de novembre del 2011

El rellotge de TV3

TV3 manté una tradició que abans compartia amb altres televisions però que ja fa molt temps que la majoria ha abandonat: el rellotge de continuïtat, que apareix just abans del TN Migdia i el TN Vespre.




A més de la seva funció òbvia --donar l'hora-- el rellotge ha tingut tradicionalment una funció més pragmàtica: permet ajustar la continuïtat de la cadena, perquè la seva durada és flexible. És un coixí per ajustar l'inici de bloc sencers de la programació. A altres televisions, l'ajust es fa habitualment amb autopromos i amb molinets.

Quan TV3 va iniciar les seves emissions, el rellotge també tenia una funció addicional: posar de manifest que la tele era puntual i els seus programes començaven a l'hora (que no sempre era el cas a TVE). Recordo que quan realitzava el TN, un cop vaig retardar l'inici de l'emissió perquè ens faltava un dels primers vídeos, i la direcció em va deixar molt clar que s'havia de començar a l'hora encara que hi hagués desgavell a l'escaleta.

Al llarg dels anys hi ha hagut diversos models de rellotge, i fins i tot durant un temps va estar patrocinat (per una marca de rellotges, és clar). No estic segur de si s'ha emès sempre o si durant una temporada el van suprimir. En qualsevol cas, és un signe d'identitat. Val a dir que la versió actual del rellotge és força elegant i que aprofitar-lo per donar temperatures em sembla una gran idea.

Altres versions:




dissabte, 5 de novembre del 2011

Jobs postscriptum

Ara que ha passat el soroll generat per la mort de Steve Jobs, val la pena rellegir l'article que Malcom Gladwell va publicar al New Yorker sobre el valor de la innovació d'Apple, especialment pel què fa a la creació del Macintosh (abans de que se'n escurcés el nom a Mac).

L'article menciona a Doug Engelbart, l'inventor de ratolí. Vaig veure a Engelbart en persona el 1998, quan estava a Stanford, en un acte que es va organitzar per commemorar el trentè aniversari del ratolí (vegeu la presentació original de 1968 aquí). De fet Engelbart és el pare del ratolí, de l'escriptori amb carpetes i un dels pioners del hipertext. (En aquell acte va explicar que abans d'optar per el ratolí com a sistema per desplaçar un cursor per la pantalla van estar considerant utilitzar un comandament que havia de funcionar amb el genoll -- el genoll de la secretària, perquè imaginaven que l'aparell que estaven dissenyant havia de substituir la màquina d'escriure).


 Doug Engelbart, 1984
El primer ratolí (1963)

Engelbart va néixer el 1925, o sigui que el 1998 tenia 73 anys, però seguia en actiu. Acababa de crear el Bootstrap Institute --tota una declaració d'intencions. (Bootstrap és un terme informàtic que es refereix al procés d'arrencada d'un ordinador. Sempre he pensat que el terme, que és evidentment un neologisme, prové de la dita "Pull yourself up by your bootstraps", que vé a dir "Millora la teva situació a través dels teus esforços"). Més endavant, per motius que desconec, li van canviar el nom a Doug Engelbart Institute. Trobo que, amb el canvi, es va perdre en "poesia geek".

Tres nous elements

S'acaba de publicar la notícia de que l'assemblea de  l'Institut Internacional de Física Pura i Aplicada ha batejat tres nous elements descoberts al laboratori de la Societat per a la Recerca d'Ions Pesats a Darmstad, a Alemanya. Són el Darmstadtium (símbol:Ds; 110 protons al nucli; per la ciutat on s'ha fet el descobriment), el Roentgenium (Rg,111 protons, per Wilhem Roentgen, descobridor dels raigs X). 

  
L'article del New York Times cita la cancó "The Elements", que és un divertit exercici musical de Tom Lehrer, que recita la llista completa dels elements químics sobre una melodia d'un musical de Gilbert & Sullivan, crec que del Mikado. La canço és dels anys 50 i Lehrer, que a més de cantant era matemàtic, sabia que s'anirien descobrint més elements "artificials" en els acceleradors de partícules. Per això, com en una premonició, l'acaba dient:


These are the only ones of which the news has come to Harvard,
And there may be many others, but they haven't been discovered.

A Youtube hi ha diverses animacions que il·lustren la cancó. Jo la vaig sentir per primer cop en un magnífic documental de la sèrie Equinox del Channel 4, que també es titulava The Elements. El documental incloia breus poemes de Roger McGough en els quals descrivia alguns elements com si fossin individus als que atribuïa qualitats o trets de personalitat anàlegs a les propietats físico-químiques de l'element en qüestió. 

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Clarobscurs de La Maleta Mexicana

Aquest matí he anat al MNAC a veure a La Maleta Mexicana, l'exposició d'una part de les fotografies que Robert Capa, David Seymour "Chim" i Gerda Taro van fer durant la Guerra Civil, que s'havien perdut després de la guerra i que es van recuperar fa alguns anys.

El material és molt valuós històricament però la manera com està exposat fa difícil apreciar-lo, perquè el que s'exposen són fonamentalment els fulls de contactes i algunes còpies de mida mitjana (18x24, em sembla). També hi ha vitrines amb revistes de l'època on s'havien publicat algunes d'aquestes imatges (per això se'n coneixia l'existència tot i que els originals es consideraven perduts).

Si ja és prou complicat mirar un full de contactes quan el tens a la mà (perquè la imatge és molt petita, de la mida real del negatiu, i perquè s'ha de girar el full per veure bé le fotos amb orientació vertical), contemplar-lo clavat a la paret de l'exposició és molt frustrant, especialment en un dia com avui, diumenge, que hi havia força gent. Per veure'ls bé, caldria acostar-se molt a la paret però això molesta als altres visitants (o, a l'inrevés, els altres visitants molesten per fer-ho). I més d'un i de dos agafaran torticoll de tant girar el cap per veure les fotos verticals. Hi ha algunes ampliacions de fulls seleccionats a mida 100 x 70 (o més) però només són per il·lustrar els diversos àmbits de l'exposició. I també hi han uns quants catàlegs a disposició dels visitants que volen veure millor els materials. Però tot plegat m'ha decebut una mica.

L'exposició és una coproducció de l'International Center of Photography (dipositari de l'arxiu Capa, crec) i el MNAC i em penso que això explica l'estratègia expositiva -- imagino que per als de l'ICP l'objecte valuós és el full de contactes, que és el reflex més directe i menys manipulat de la feina del fotògraf.

La decepció ha quedat compensada per un parell de documents que hi ha en una de les darreres vitrines: cartes de recomanació pels fotògrafs adreçades pels representants republicans a París a les autoritats de la República a l'interior. Algunes de les expressions que apareixen en aquestes missives expressen perfectament el clima de l'època. Com que no deixaven fer fotos, transcric alguns fragments. Els subratllats són meus:


El Company David Seymour (Chim), del setmanari francès “Regards” és enviat per la Delegacio francesa de la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó, a Puigcerdà, Andorra, etc. per fer un reportatge fotogràfic que servirà per fer coneixer el poble francès l’heroisme de les nostres milícies i la puresa de la Revolució
(Carta del 25 d'octubre del 1936, escrita per l'oficina de la Generalitat a París)


El 18 de desembre del 1936 l'ambaixador d'Espanya a París, en una carta-salconduit, presenta Chim a les autoritats espanyoles, i explica que el reportage que farà serà en beneficio de nuestra causa de la que nos consta que es completamente adicto.

Però el document que, de lluny, m'ha impressionat més és un telegrama que Gerda Taro envia des de València a Robert Capa, que és a París:

JOURNALISTE WINDING APPORTE MARDI MATIN PHOTOS BOMBARDEMENT STOP TIREZ EXTRADUR KODAK STOP EGALEMENT WINDING FRONT CORDOBA ADRESSE FROIDEYEAUX STOP APPORTEZ POUR CINE LAMPES FOTVFLOUT ET REFLECTOR INDISPENSABLES STOP CAFE CHOCOLAT TAMBIEN - TARO

Em sembla que, en poques paraules, evoca moltes coses sobre la professionalitat de la fotògrafa, que va morir el 26 de juliol del 1937 en un accident mentre seguia el replegament de l'exèrcit republicà: un tanc la va aixafar. Estava a punt de fer 27 anys.






El documental i el 3D

Vaig anar a veure Pina, el documental de Wim Wenders sobre la Pina Bausch o, més exactament, sobre la seva obra. No és que m'interessi especialment la dansa, però volia veure quin partit treia en Wenders al 3D.

La veritat és que el documental és d'una bellesa captivadora (però una mica llarg per al meu gust, especialment cap al final). Inclou fragments de quatre coreografies: Le sacre du printemps (Stravinsky), Café Müller, Vollmond i Kontakthof i una sèrie de peces dels membres de la companyia en solitari, duet o trio. Les peces estan separades per brevíssimes intervencions dels ballarins parlant de la Pina (no són entrevistes convencionals: sentim la seva veu però els veiem callats, en primer pla; recorden els Screen Tests d'Andy Warhol).



Si el 3D s'utilitza habitualment per espectacularitzar la imatge, aquí passa tot el contrari --la tècnica està al servei de la dansa. Wenders la filma amb un gran respecte per l'obra de Pina: utilitza plans oberts, els deixa durar i aprofita el 3D per relacionar els diversos termes de l'espai de manera molt efectiva. No tan sols percebem molt clarament les distàncies entre els ballarins sino que fa l'efecte que en copsem tota la corporeïtat, com si estiguessim veient un holograma. I els moviments en els segons i tercers termes del pla tenen una presència molt més gran que en un rodatge convencional. (Si heu vist la pel·lícula, compareu les sesacions que produeix Le sacre amb aquesta versió de la mateixa peça interpretada per la mateixa companyia, però rodada en 2D). Wenders no força ni exagera les perspectives en cap moment, aconsegueix un efecte de 3D molt "natural".

Em vaig adonar que encara em costa acostumar-me a aquesta manera de veure el cinema, durant la projecció no podia treure'm del cap la sensació de que estava mirant una mena de peixera. En part perquè Wenders no situa cap imatge en la part "exterior" de la pantalla, envaïnt la platea, i en part perquè el meu cervell deu estar encara configurat per considerar "natural" la projecció plana convencional.

Ara tinc pendents dos altres peces en 3D: Cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, i Enxaneta, el documental sobre els castellers produït per TV3 i dirigit per en Paulí Subirà, del qual es va veure un teaser al darrer MIPCOM que semblava molt prometedor.



Art serving capitalism

Esta contundente frase es el lema de Goodby, Silverstein and Partners, según cuenta Jeff Goodby, uno de los creativos que aparecen en Art&Copy, interesante documental recientemente ganador de un Emmy.


diumenge, 16 d’octubre del 2011

Los secretos de Pili

En el metro de París hay unos "planos indicadores luminosos de itinerarios" que captan la atención de cualquier visitante. Ya escribí sobre ellos en anteriores entradas. Se implantaron a partir de 1937 y su número llegó a  superar los 160, repartidos en estaciones y algunos hoteles.




Su tecnología era rudimentaria, un cableado físico unía cada botón del tablero con las luces correspondientes en el mapa. En cada Pili había entre 3 y 4 kilómetros de cable. Este sistema presentaba diversos inconvenientes principales: sólo permitía mostrar 350 estaciones, con lo que no abarcaba toda la red; el cableado era específico para cada estación, o sea que si se quería trasladar un Pili, había que reclablearlo por entero; y también era difícil actualizarlos. A partir de 1994 se empezaron a introducir sistemas basados en microprocesadores y fibra óptica que resolvían estos problemas. Aún así, en 1999 todavía quedaban 134 Pilis operativos. Los dos o tres que vi recientemente en París no funcionaban.

Fotos cedidas por RATP

Back to the future

La Cámara Oficial de Industria y Comercio de Segovia ofrece un programa de formación y búsqueda de empleo titulado "Destino Alemania 2012". El pasado atrapa al presente...

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Lladró, segle XXI

Per a mi, les figuretes de Lladró han representat sempre el summum d'un cert tipus de kitsch (seguides de prop per les il·lustracions de Ferrándiz, especialment les nadalenques). Sabia que artistes i dissenyadors de renom han col·laborat amb la marca amb la intenció de modernitzar-ne el discurs. Avui, al Musée des Arts Décoratifs de Paris, he pogut veure el resultat d'una d'aquestes col·laboracions, dues peces del dissenyador Jaime Hayon que m'han semblat francament interessants.

The Family Portrait





Aquesta inquietant família em recorda l'ambient de Mad Men i també algunes de les peces de Jeff Koons (com les escultures de vidre de la sèrie Made in Heaven, de l'època en que estava casat amb Cicciolina, l'actriu porno italiana que es va reciclar en diputada)

Aquesta altra peça em recorda l'ambient de Alícia en terra de meravelles i també Maria Antonieta, de Sofia Coppola, potser pel pentinat de la noia. I el jersei del noi em sembla una referència directa al Bibendum de Michelin en la seva versió més actual, on apareix més esvelt que el clàssic, molt més rotund.

The Love Explosion


Per referència, la família costava 1.320 euros i la parella d'enamorats, 1.650.


Pili nació en el 37

Más sobre los planos del metro de París. Se llaman oficialmente "plans indicateurs lumineux d’itinéraires" (planos indicadores luminosos de itinerarios) y se empezaron a instalar en 1937 (me quedé corto por 3 décadas en el post anterior). La mayoría no funciona o funciona mal puesto que han sido superados por kioscos informáticos.

Aqueología tecnológica en el metro de París


Ahora que es posible consultar el plano del metro en los smartphones, me hizo gracia encontrarme de nuevo con los planos "eléctricos" del metro de París, un artilugio que solía estar en (casi) todas las estaciones pero que ahora ya se ve poco. Pulsando el botón de la estación de destino, en el panel se iluminan las luces de las líneas y estaciones a recorrer, incluidos los transbordos. Es una tecnología de los años 60 (calculo), básicamente un entramado de cables eléctricos y bombillas tras el panel que, naturalmente, es site specific -el cableado interno de cada panel sólo sirve para la estación donde está colocado.

Aquí no volen portàtils

Le loir dans la théière

En aquest restaurant del carrer des Rosiers al barri del Marais, a París, no s'accepten portàtils. Ara que a tot arreu (Starbucks, etc.) hi ha gent treballant, xatejant o mirant videos, deixar els portàtils fora és un nou signe de distinció. Això, o bé és que com que als restaurants parisencs les taules són molt petites, els laptops creen problemes d'espai.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Una imatge potent


He trobat aquesta imatge a la web de Transports Ciberians. És un collage d'una artista americana, Barbara Kruger, que s'ha especialitzat en crear aquesta mena de peces que parlen de la societat actual amb un llenguatge molt proper al de la publicitat o el de les revistes d'informació general com ara Life o Time. Aquesta imatge en particular m'ha agradat força perquè condensa perfectament una part del discurs de la Cosima Dannoritzer a Comprar, llençar, comprar.


dijous, 29 de setembre del 2011

Café para todos




















Aquest matí m'he fixat en aquest repartidor de cafè de Nestlé, i m'ha fet gràcia la URL de la seva web: cafeparatodos.cat

Em fa l'efecte que l'expressió "café para todos" no té molt bona premsa a Catalunya, per les implicacions polítiques que té. Per això m'he imaginat que algú a Nestlé havia pensat en congraciar-se amb els usuaris catalans fent servir el domini "cat".

Doncs m'he equivo-cat.

Hi ha dues URLs cafeparatodos: cafeparatodos.es que remet a una web on es pot donar cafè als Bancs d'Aliments al regalar les teves dades a cafès Marcilla (propietat del grup Sara Lee, res a veure amb Nestlé).

cafeparatodos.cat, que és la web d'una empresa de serveis de vending per a Pimes. I, evidentment, els propietaris del vehicle que he vist. Els hi desitjo el millor en aquests temps difícils.


dimarts, 27 de setembre del 2011

Se veía venir. Alessio Rastani no es trigo limpio (lo he visto en Microsiervos). Rastani no tenía ninguna certificación oficial, su empresa tiene pérdidas. Dice que "busca atención". A la BBC le han vuelto a colar un gol. A fe mía que la ha conseguido! Me gustaría ver por una mirilla el consejo de redacción de BBC News de hoy. Lo increíble es que a la BBC, que ya tendría que estar escaldada por el caso Yes Men, le hayan podido colar otra de la misma dimensión. Supongo que es el precio que se paga cuando se necesita hacer más ruido que el vecino/competidor. Por otra parte, el caso Rastani tiene un cierto "efecto vestido nuevo del emperador" -- dijo lo que muchos piensan pero pocos dicen.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Pelis, crítica i públic

El árbol de la vida, de Terrence Malick, va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes 2011. Una part de la crítica va lloar la pel·lícula fins a l'extrem (per exemple aquest) , d'altres van mostrar-se més cautelosos (com aquest altre o aquest).

Quan ha arribat als cinemes, el públic ha rebut El Árbol amb estupefacció. En una enquesta "planiana" entre amics, coneguts i saludats, gairebé ningú semblava estar satisfet amb l'experiència. Els mitjans s'han fet ressò del fenòmen (com ara Toni Clapés a RAC1, dilluns 19 de març ). A un cinema de Esplugues (els Splau), van posar un cartell advertint de que la pel·lícula era especial i que si els espectadors s'avorrien podien marxar i els donarien una entrada per un altre dia.

Ara, un tweet d'Agustín Almodóvar m'ha fet relacionar la pel·lícula de Malick amb Los pasos dobles d'Isaki Lacuesta, flamant guanaydora a San Sebastián. Almodóvar cita un article de Carlos Boyero a El País, on el títol ja ho diu tot: "Lamentable Concha de Oro al exotismo críptico". Almodóvar comenta: "Belén Esteban diría lo mismo con palabras más sencillas". O sigui, que posa a Boyero al nivell de la Esteban, el titlla de vulgar i ignorant.

El que em sembla interessant de tot això és que torna, ni que sigui per poc temps, un debat que, en cinema, semblava oblidat: el debat entre els defensors de la creació artística, malgrat que pugui resultar "críptica" i els que podríem qualificar d'"utilitaristes" -- que defensen que una bona pel·lícula ha d'explicar bé una bona història i que si no ho aconsegueix no és una bona pel·lícula.

Des de mitjans dels anys 80 havia tingut la sensació de que el debat l'havien guanyat els darrers, i potser el sorprenent és que una pel·lícula com la de Malick hagi arribat als cinemes de públic massiu, quan semblaria que el seu hàbitat natural serien els circuits més selectius, els que abans s'anomenaven "d'art i assaig" (sembla que la presència de Brad Pitt i Sean Penn té alguna cosa a veure amb la decisió)

Veurem què passa amb Los pasos dobles. Algun exhibidor la posarà en sales de centres comercials?





dimecres, 24 d’agost del 2011

Etiquetes de vi que no ho semblen







Etiquetes d'un vi de Mallorca, que semblen de qualsevol cosa menys de vi. Quina mena d'expectativa crea en el comprador potencial una marca com 4 kilos o 12 volts? Val a dir que totes dues marques funcionen tant en castellà com en català. Una cosa és segura: criden l'atenció.

Les ampolles eren en una botiga de delicatessen a Santander, al Mercado del Este, un antic mercat d'alimentació reconvertit en espai comercial --molt agradable, per cert.