dijous, 29 de setembre del 2011

Café para todos




















Aquest matí m'he fixat en aquest repartidor de cafè de Nestlé, i m'ha fet gràcia la URL de la seva web: cafeparatodos.cat

Em fa l'efecte que l'expressió "café para todos" no té molt bona premsa a Catalunya, per les implicacions polítiques que té. Per això m'he imaginat que algú a Nestlé havia pensat en congraciar-se amb els usuaris catalans fent servir el domini "cat".

Doncs m'he equivo-cat.

Hi ha dues URLs cafeparatodos: cafeparatodos.es que remet a una web on es pot donar cafè als Bancs d'Aliments al regalar les teves dades a cafès Marcilla (propietat del grup Sara Lee, res a veure amb Nestlé).

cafeparatodos.cat, que és la web d'una empresa de serveis de vending per a Pimes. I, evidentment, els propietaris del vehicle que he vist. Els hi desitjo el millor en aquests temps difícils.


dimarts, 27 de setembre del 2011

Se veía venir. Alessio Rastani no es trigo limpio (lo he visto en Microsiervos). Rastani no tenía ninguna certificación oficial, su empresa tiene pérdidas. Dice que "busca atención". A la BBC le han vuelto a colar un gol. A fe mía que la ha conseguido! Me gustaría ver por una mirilla el consejo de redacción de BBC News de hoy. Lo increíble es que a la BBC, que ya tendría que estar escaldada por el caso Yes Men, le hayan podido colar otra de la misma dimensión. Supongo que es el precio que se paga cuando se necesita hacer más ruido que el vecino/competidor. Por otra parte, el caso Rastani tiene un cierto "efecto vestido nuevo del emperador" -- dijo lo que muchos piensan pero pocos dicen.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Pelis, crítica i públic

El árbol de la vida, de Terrence Malick, va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes 2011. Una part de la crítica va lloar la pel·lícula fins a l'extrem (per exemple aquest) , d'altres van mostrar-se més cautelosos (com aquest altre o aquest).

Quan ha arribat als cinemes, el públic ha rebut El Árbol amb estupefacció. En una enquesta "planiana" entre amics, coneguts i saludats, gairebé ningú semblava estar satisfet amb l'experiència. Els mitjans s'han fet ressò del fenòmen (com ara Toni Clapés a RAC1, dilluns 19 de març ). A un cinema de Esplugues (els Splau), van posar un cartell advertint de que la pel·lícula era especial i que si els espectadors s'avorrien podien marxar i els donarien una entrada per un altre dia.

Ara, un tweet d'Agustín Almodóvar m'ha fet relacionar la pel·lícula de Malick amb Los pasos dobles d'Isaki Lacuesta, flamant guanaydora a San Sebastián. Almodóvar cita un article de Carlos Boyero a El País, on el títol ja ho diu tot: "Lamentable Concha de Oro al exotismo críptico". Almodóvar comenta: "Belén Esteban diría lo mismo con palabras más sencillas". O sigui, que posa a Boyero al nivell de la Esteban, el titlla de vulgar i ignorant.

El que em sembla interessant de tot això és que torna, ni que sigui per poc temps, un debat que, en cinema, semblava oblidat: el debat entre els defensors de la creació artística, malgrat que pugui resultar "críptica" i els que podríem qualificar d'"utilitaristes" -- que defensen que una bona pel·lícula ha d'explicar bé una bona història i que si no ho aconsegueix no és una bona pel·lícula.

Des de mitjans dels anys 80 havia tingut la sensació de que el debat l'havien guanyat els darrers, i potser el sorprenent és que una pel·lícula com la de Malick hagi arribat als cinemes de públic massiu, quan semblaria que el seu hàbitat natural serien els circuits més selectius, els que abans s'anomenaven "d'art i assaig" (sembla que la presència de Brad Pitt i Sean Penn té alguna cosa a veure amb la decisió)

Veurem què passa amb Los pasos dobles. Algun exhibidor la posarà en sales de centres comercials?