diumenge, 15 de desembre del 2013

Reencuentro en los (nuevos) Encantes

Hace algunas semanas se inauguró en Barcelona el nuevo mercado de los Encants, el equivalente local a los "marchés aux puces" franceses, a los "flea markets" norteamericanos o al Rastro madrileño.





En una visita reciente encontré un ejemplar del primer cassette que entró en mi casa cuando era pequeño -- un Sanyo cuya característica principal era un mando tipo joystick avant la lettre (porque lo del joystick aparece con los videojuegos, que estaban todavía por llegar a principios de los años 70...).




El calaix de sastre de l'iPhone

Fent neteja de les fotos que tinc a l'iPhone n'he trobat algunes d'antigues que vaig fer pensant en comentar-les, però que van quedar oblidades. Aquí n'hi ha una selecció.

Missatge en una màquina expenedora de tiquets al metro de Barcelona

 Qui va escriure això no necessita Facebook ni Meetic...






Rètol a Madrid

Existeix la "tornillería en particular"? Diria que en aquesta botiga tenen tots els cargols que es puguin imaginar...




dimecres, 11 de desembre del 2013

Canons i mantega

Ahir vaig visitar St. Augustine, a Florida. És la ciutat habitada permanentment més antiga dels Estats Units (ras i curt, the nations's oldest city). La va fundar el conquistador Pedro Menéndez de Avilés l'any 1565, i al llarg de la història va canviar de mans: dels espanyols va passar als britànics, després als espanyols de nou i finalment als americans, quan Espanya els va vendre la Florida l'any 1821.

La ciutat és bonica i molt turística. Una de les principals atraccions és el castell de San Marcos, una fortificació que defensava la ciutat i assegurava el control de les aigües del riu Matanzas i del port i la costa.



El castell té l'estructura típica de les construccions militars dels segles 17 i 18 -- forma de diamant amb bastions, molt semblant a la del castell de Montjuïc a Barcelona. És l'arquitectura que practica Martí Zuviría, el protagonista de Victus, la novel·la de Albert Sánchez Piñol sobre la guerra de Successió i el setge de Barcelona que culmina amb la desfeta de 1714.

El castell està construït amb coquina, una pedra característica de la zona formada per closques de petxines sedimentades al llarg de milers d'anys i sotmeses a una forta pressió natural. Segons les explicacions del guia, es pot considerar una mena de precursor de la pedra calcària (el limestone).




Aquesta pedra és relativament tova fins al punt que, durant les batalles, les bales dels canons enemics no la fracturaven en mil trossos sinó que hi penetraven sense trencar-la, com si la pedra fos un tros de mantega. Es veu que hi ha documentació escrita sobre aquest fet -- que no és una llegenda urbana, vaja.

Al castell es conserven uns quants canons, alguns dels quals es fan servir els caps de setmana, quan els guies --disfressats de soldats espanyols de l'època-- fan demostracions del seu ús i maneig.


Com que era dimarts, no vaig veure les demostracions. Però en canvi, vaig descobrir una cosa que em va sorprendre: alguns dels canons que l'exèrcit espanyol utilitzava a mitjan segle 18 s'havien fabricat a Barcelona. Entre les peces exposades al castell hi ha canons historiats, decorats i signats. La majoria són fets a Sevilla, però n'hi ha un parell que es van fondre a Barcelona - a la foneria de Josep Barnola.

Aquesta bonica peça d'artilleria es va fer a Barcelona el 1743

Potser en Sanchez Piñol hauria d'incloure en Barnola a la segona part de Victus...