diumenge, 30 d’octubre del 2011

Clarobscurs de La Maleta Mexicana

Aquest matí he anat al MNAC a veure a La Maleta Mexicana, l'exposició d'una part de les fotografies que Robert Capa, David Seymour "Chim" i Gerda Taro van fer durant la Guerra Civil, que s'havien perdut després de la guerra i que es van recuperar fa alguns anys.

El material és molt valuós històricament però la manera com està exposat fa difícil apreciar-lo, perquè el que s'exposen són fonamentalment els fulls de contactes i algunes còpies de mida mitjana (18x24, em sembla). També hi ha vitrines amb revistes de l'època on s'havien publicat algunes d'aquestes imatges (per això se'n coneixia l'existència tot i que els originals es consideraven perduts).

Si ja és prou complicat mirar un full de contactes quan el tens a la mà (perquè la imatge és molt petita, de la mida real del negatiu, i perquè s'ha de girar el full per veure bé le fotos amb orientació vertical), contemplar-lo clavat a la paret de l'exposició és molt frustrant, especialment en un dia com avui, diumenge, que hi havia força gent. Per veure'ls bé, caldria acostar-se molt a la paret però això molesta als altres visitants (o, a l'inrevés, els altres visitants molesten per fer-ho). I més d'un i de dos agafaran torticoll de tant girar el cap per veure les fotos verticals. Hi ha algunes ampliacions de fulls seleccionats a mida 100 x 70 (o més) però només són per il·lustrar els diversos àmbits de l'exposició. I també hi han uns quants catàlegs a disposició dels visitants que volen veure millor els materials. Però tot plegat m'ha decebut una mica.

L'exposició és una coproducció de l'International Center of Photography (dipositari de l'arxiu Capa, crec) i el MNAC i em penso que això explica l'estratègia expositiva -- imagino que per als de l'ICP l'objecte valuós és el full de contactes, que és el reflex més directe i menys manipulat de la feina del fotògraf.

La decepció ha quedat compensada per un parell de documents que hi ha en una de les darreres vitrines: cartes de recomanació pels fotògrafs adreçades pels representants republicans a París a les autoritats de la República a l'interior. Algunes de les expressions que apareixen en aquestes missives expressen perfectament el clima de l'època. Com que no deixaven fer fotos, transcric alguns fragments. Els subratllats són meus:


El Company David Seymour (Chim), del setmanari francès “Regards” és enviat per la Delegacio francesa de la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó, a Puigcerdà, Andorra, etc. per fer un reportatge fotogràfic que servirà per fer coneixer el poble francès l’heroisme de les nostres milícies i la puresa de la Revolució
(Carta del 25 d'octubre del 1936, escrita per l'oficina de la Generalitat a París)


El 18 de desembre del 1936 l'ambaixador d'Espanya a París, en una carta-salconduit, presenta Chim a les autoritats espanyoles, i explica que el reportage que farà serà en beneficio de nuestra causa de la que nos consta que es completamente adicto.

Però el document que, de lluny, m'ha impressionat més és un telegrama que Gerda Taro envia des de València a Robert Capa, que és a París:

JOURNALISTE WINDING APPORTE MARDI MATIN PHOTOS BOMBARDEMENT STOP TIREZ EXTRADUR KODAK STOP EGALEMENT WINDING FRONT CORDOBA ADRESSE FROIDEYEAUX STOP APPORTEZ POUR CINE LAMPES FOTVFLOUT ET REFLECTOR INDISPENSABLES STOP CAFE CHOCOLAT TAMBIEN - TARO

Em sembla que, en poques paraules, evoca moltes coses sobre la professionalitat de la fotògrafa, que va morir el 26 de juliol del 1937 en un accident mentre seguia el replegament de l'exèrcit republicà: un tanc la va aixafar. Estava a punt de fer 27 anys.






El documental i el 3D

Vaig anar a veure Pina, el documental de Wim Wenders sobre la Pina Bausch o, més exactament, sobre la seva obra. No és que m'interessi especialment la dansa, però volia veure quin partit treia en Wenders al 3D.

La veritat és que el documental és d'una bellesa captivadora (però una mica llarg per al meu gust, especialment cap al final). Inclou fragments de quatre coreografies: Le sacre du printemps (Stravinsky), Café Müller, Vollmond i Kontakthof i una sèrie de peces dels membres de la companyia en solitari, duet o trio. Les peces estan separades per brevíssimes intervencions dels ballarins parlant de la Pina (no són entrevistes convencionals: sentim la seva veu però els veiem callats, en primer pla; recorden els Screen Tests d'Andy Warhol).



Si el 3D s'utilitza habitualment per espectacularitzar la imatge, aquí passa tot el contrari --la tècnica està al servei de la dansa. Wenders la filma amb un gran respecte per l'obra de Pina: utilitza plans oberts, els deixa durar i aprofita el 3D per relacionar els diversos termes de l'espai de manera molt efectiva. No tan sols percebem molt clarament les distàncies entre els ballarins sino que fa l'efecte que en copsem tota la corporeïtat, com si estiguessim veient un holograma. I els moviments en els segons i tercers termes del pla tenen una presència molt més gran que en un rodatge convencional. (Si heu vist la pel·lícula, compareu les sesacions que produeix Le sacre amb aquesta versió de la mateixa peça interpretada per la mateixa companyia, però rodada en 2D). Wenders no força ni exagera les perspectives en cap moment, aconsegueix un efecte de 3D molt "natural".

Em vaig adonar que encara em costa acostumar-me a aquesta manera de veure el cinema, durant la projecció no podia treure'm del cap la sensació de que estava mirant una mena de peixera. En part perquè Wenders no situa cap imatge en la part "exterior" de la pantalla, envaïnt la platea, i en part perquè el meu cervell deu estar encara configurat per considerar "natural" la projecció plana convencional.

Ara tinc pendents dos altres peces en 3D: Cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, i Enxaneta, el documental sobre els castellers produït per TV3 i dirigit per en Paulí Subirà, del qual es va veure un teaser al darrer MIPCOM que semblava molt prometedor.



Art serving capitalism

Esta contundente frase es el lema de Goodby, Silverstein and Partners, según cuenta Jeff Goodby, uno de los creativos que aparecen en Art&Copy, interesante documental recientemente ganador de un Emmy.


diumenge, 16 d’octubre del 2011

Los secretos de Pili

En el metro de París hay unos "planos indicadores luminosos de itinerarios" que captan la atención de cualquier visitante. Ya escribí sobre ellos en anteriores entradas. Se implantaron a partir de 1937 y su número llegó a  superar los 160, repartidos en estaciones y algunos hoteles.




Su tecnología era rudimentaria, un cableado físico unía cada botón del tablero con las luces correspondientes en el mapa. En cada Pili había entre 3 y 4 kilómetros de cable. Este sistema presentaba diversos inconvenientes principales: sólo permitía mostrar 350 estaciones, con lo que no abarcaba toda la red; el cableado era específico para cada estación, o sea que si se quería trasladar un Pili, había que reclablearlo por entero; y también era difícil actualizarlos. A partir de 1994 se empezaron a introducir sistemas basados en microprocesadores y fibra óptica que resolvían estos problemas. Aún así, en 1999 todavía quedaban 134 Pilis operativos. Los dos o tres que vi recientemente en París no funcionaban.

Fotos cedidas por RATP

Back to the future

La Cámara Oficial de Industria y Comercio de Segovia ofrece un programa de formación y búsqueda de empleo titulado "Destino Alemania 2012". El pasado atrapa al presente...

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Lladró, segle XXI

Per a mi, les figuretes de Lladró han representat sempre el summum d'un cert tipus de kitsch (seguides de prop per les il·lustracions de Ferrándiz, especialment les nadalenques). Sabia que artistes i dissenyadors de renom han col·laborat amb la marca amb la intenció de modernitzar-ne el discurs. Avui, al Musée des Arts Décoratifs de Paris, he pogut veure el resultat d'una d'aquestes col·laboracions, dues peces del dissenyador Jaime Hayon que m'han semblat francament interessants.

The Family Portrait





Aquesta inquietant família em recorda l'ambient de Mad Men i també algunes de les peces de Jeff Koons (com les escultures de vidre de la sèrie Made in Heaven, de l'època en que estava casat amb Cicciolina, l'actriu porno italiana que es va reciclar en diputada)

Aquesta altra peça em recorda l'ambient de Alícia en terra de meravelles i també Maria Antonieta, de Sofia Coppola, potser pel pentinat de la noia. I el jersei del noi em sembla una referència directa al Bibendum de Michelin en la seva versió més actual, on apareix més esvelt que el clàssic, molt més rotund.

The Love Explosion


Per referència, la família costava 1.320 euros i la parella d'enamorats, 1.650.


Pili nació en el 37

Más sobre los planos del metro de París. Se llaman oficialmente "plans indicateurs lumineux d’itinéraires" (planos indicadores luminosos de itinerarios) y se empezaron a instalar en 1937 (me quedé corto por 3 décadas en el post anterior). La mayoría no funciona o funciona mal puesto que han sido superados por kioscos informáticos.

Aqueología tecnológica en el metro de París


Ahora que es posible consultar el plano del metro en los smartphones, me hizo gracia encontrarme de nuevo con los planos "eléctricos" del metro de París, un artilugio que solía estar en (casi) todas las estaciones pero que ahora ya se ve poco. Pulsando el botón de la estación de destino, en el panel se iluminan las luces de las líneas y estaciones a recorrer, incluidos los transbordos. Es una tecnología de los años 60 (calculo), básicamente un entramado de cables eléctricos y bombillas tras el panel que, naturalmente, es site specific -el cableado interno de cada panel sólo sirve para la estación donde está colocado.

Aquí no volen portàtils

Le loir dans la théière

En aquest restaurant del carrer des Rosiers al barri del Marais, a París, no s'accepten portàtils. Ara que a tot arreu (Starbucks, etc.) hi ha gent treballant, xatejant o mirant videos, deixar els portàtils fora és un nou signe de distinció. Això, o bé és que com que als restaurants parisencs les taules són molt petites, els laptops creen problemes d'espai.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Una imatge potent


He trobat aquesta imatge a la web de Transports Ciberians. És un collage d'una artista americana, Barbara Kruger, que s'ha especialitzat en crear aquesta mena de peces que parlen de la societat actual amb un llenguatge molt proper al de la publicitat o el de les revistes d'informació general com ara Life o Time. Aquesta imatge en particular m'ha agradat força perquè condensa perfectament una part del discurs de la Cosima Dannoritzer a Comprar, llençar, comprar.