dimarts, 27 de novembre del 2012

Mi día en el A380

Ayer volé por primera vez en un Airbus A380, el tercero de la flota de Air France, que tiene 8 de estos mastodontes de 500 y pico plazas. Era el vuelo de París a Washington DC (Dulles). Por suerte el avión iba medio vacío con lo cual las 8 horas a bordo no se han hecho tan terribles.

Aquí van unas fotos del avión en la puerta de embarque, desde donde se ve muy bien su característica forma de cabeza de ballena beluga. Hay dos pasarelas de acceso, una para cada cubierta.



Una vez en el interior, es como todos los long-haul, diseñado con eficiencia, pero nada hace pensar que uno vuela en el mayor avión de pasajeros que existe. Bueno, al menos en clase turista, en la que yo estaba (en la cubierta inferior; a la vuelta intentaré ir en la superior). 


La distribución de asientos es 3-4-3. El espacio para las piernas es amplio y, como en todos los aviones modernos hay un centro de entretenimiento personal en el dorso de cada asiento, con decenas de películas y programas de TV, más de 200 CDs (una buena selección) y videojuegos. El mando a distancia es también un teléfono, tiene un teclado que incluye la tecla “@” por lo que imagino que se pueden mandar e-mails – lo que no sé es a qué precio, pero imagino que prohibitivo.



Lo que no había visto nunca es la tail cam, una cámara montada en la cola del avión (creo que en puridad se llama el timón) que el piloto ha conectado en el momento del taxiing y del despegue.La imagen tiene gracia pero no es muy emocionante, me imagino que lo será más al aterrizar.


Un aspecto destacable de este avión es que es muy silencioso para lo grande que es. En el interior me ha parecido que el ruido de los motores se oía menos que en otros modelos.

El vuelo ha sido muy tranquilo excepto por un incidente menor: en un momento dado, se ha colgado el servidor del programa de entretenimiento y todas las pantallas de los pasajeros mostraban una pantalla azul que recordaba el pantallazo azul de Windows.




Al cabo de un rato el sistema ha arrancado de nuevo y ha vuelto a funcionar sin problemas. No he podido dejar de pensar en qué pasaría si se colgara el servidor de aviónica... Estas aeronaves están controladas hasta el último detalle por ordenadores, espero que sean más estables que el servidor de entretenimiento...

Resumiendo: seguramente el impacto de viajar en este bicho debe ser mayor si uno va en Business o en Primera Clase, pero eso lo va a tener que contar otro aerotrastornado, me temo.



dijous, 22 de novembre del 2012

Hipocresia mediambiental

A la cambra de bany de molts hotels hi ha un cartellet que diu més o menys:

"T'imagines la quantitat d'energia, d'aigua i de detergent que es malgasta per rentar tovalloles que potser podries tornar a fer servir? Estem compromesos amb el medi ambient i per això només rentarem les tovalloles que deixis per terra; les que estiguin als penjadors les podràs tornar a fer servir".

És una idea molt bona, fàcil d'aplicar i que té resultats immediats. O no. Perquè, de fet, en la majoria dels hotels que recordo m'han canviat les tovalloles sistemàticament, tot i que procuro deicar ben clar que estic disposat a reutilitzarles.

Aquestes fotos les he fet a un NH d'Amsterdam, però el mateix m'ha passat a hotels d'altres cadenes. Un exemple de poca sensibilitat mediambiental -- més aviat d'hipocresia mediambiental.

Així deixo la cambra de bany al matí...

i així me la trobo en tornar al vespre,
amb totes les tovalloles canviades.

Un bellezón junto al canal

Estos días he estado en Amsterdam asistiendo al IDFA. En uno de los canales me encontré este bellezón. No fui el único que le sacó fotos, de hecho la gente que pasaba se paraba a menudo para contemplarlo. No cada día se ve un Tesla Roadster...




El otro coche es un Opel Ampera, de éste no había oído hablar nunca.









El cargador es muy mono, sí. Pero creo que tiene un defecto de diseño. Cualquier desaprensivo puede desenchufar el cable e interrumpir la carga. Qué faena para el propietario si llega por la mañana y se encuentra el Tesla sin carga...

dimecres, 14 de novembre del 2012

Falta de previsió?

L'altre dia, mentre era a la T1 de l'aeroport de Barcelona esperant l'arribada d'un convidat, em vaig trobar amb un fenòmen que em va fer pensar en com és de difícil pensar en tot quan es dissenya qualsevol instal·lació --arquitectònica, en aquest cas, o de qualsevol altra mena.

Davant la porta per la que surten els viatgers després de recollir les maletes hi ha una sala molt àmplia on s'esperen els familiars, amics o xofers que els han anat a rebre. Le gent s'espera dempeus, perquè no hi ha cap cadira o banc per seure. A banda i banda de la sala, davant de la porta, hi ha dues columnes. Em vaig fixar que, per la cara que mira cap a la porta per la que apareixen els viatgers, aquestes columnes mostren una banda fosca a un metre-metre i mig del terra; però aquesta banda no apareix a l'altra banda de la columna, la que no veu la porta.

Les dues cares de la mateixa columna. A l'esquerra, la part de "darrera", que no veu la porta
de sortida de passatgers. A la dreta, la part de "davant", que mira cap a la porta.

De seguida vaig pensar que la banda havia de ser el resultat del fregament de les persones que es recolzen en la columna mentre esperen que arribin els viatgers que han vingut a trobar. Al cap de poc vaig comprovar que no anava errat: a la columna de l'altra banda de la sala, que mostrava també la banda fosca, una persona havia adoptat exactament aquesta posició.


Em costa de creure que la roba destenyeixi i per tant m'inclino a pensar que la banda fosca és el resultat d'una interacció química entre el greix i la suor de les mans i la capa superficial del formigó, que és com un vernís transparent. Fa tres anys i mig que es va inaugurar la terminal, i per aquesta sala deuen haver passat centenars de milers de persones, potser milions. Només que un 1% d'aquesta gent s'hagi recolzat a les columnes, això vol dir milers de mans.

Em sorprèn que els encarregats de manteniment de l'aeroport no hagin fet netejar aquestes columnes. O potser ho han provat sense èxit: si el que es produeix no és un simple dipòsit superficial a la columna sino una vertadera interacció química que afecta a la composició del vernís potser no n'hi ha prou amb passar una esponja amb detergent.

Segur que l'equip de disseny de la terminal, liderat per Ricard Bofill, no va pensar mai que es produiria aquest fenòmen.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Piranesi

He anat a veure l'exposició sobre Piranesi que hi ha al CaixaFòrum de Barcelona. La majoria de les peces són gravats, que m'han interessat moderadament. Però hi ha també alguns objectes tridimensionals creats per a l'exposició, i que són materialitzacions dels dibuixos de l'artista venecià.





La cadira ultrabarroca m'ha recordat vagament, per la seva estructura, les cadires que Gaudí va dissenyar per a la Casa Milà i la Casa Calvet.




Aquest gerro (que fa uns dos metres d'alçada) m'ha recordat l'estatueta que és al centre d'El Falcó Maltès, una de les millors pel·lis de Humphrey Bogart.




Ara bé, l'objecte que m'ha agradat més, i de lluny, és aquesta cafetera de plata. Trobo que és francament moderna.




dijous, 1 de novembre del 2012

La corda més fosca

En una entrada del seu blog, l'Albert Cuesta comparteix música que està escoltant per Spotify. Concretament, un disc o una llista de reproducció que es titula "The Darkest String", i que comença amb l'Adagio de Barber.

No sé si la llista l'ha compilat l'Albert o bé algú altre, o el mateix Spotify. Però trobo que iniciar-la amb l'adagio de Barber no és cap casualitat. Al meu parer, aquesta peça (bellíssima) s'ha convertit en una mena de codi automàtic (el que els americans dirien shorthand for) per denotar pena, dolor i tristesa infinites. (De manera semblant, les Variacions Goldberg de Bach s'han convertit en un codi per denotar refinament, que pot anar acompanyat d'altres característiques: en una de les seqüències més memorables d'El Silenci del Anyells, Hannibal Lecter, tancat en una gàbia, escolta amb delectació un fragment de les Goldberg mentre es cruspeix un dels seus vigilants per sopar).

Refinament sàdic: canibalisme i Bach

Tornant a l'adagio de Barber: jo el vaig sentir per primer cop com a part de la banda sonora d'un documental (crec que francès, en qualsevol cas el vaig conèixer a través d'en Jean Louis Comolli) sobre el setge de Sarajevo. Una de les escenes mostrava un pas de vianants. La gent es quedava parada a la vorera a banda i banda del carrer (per o no passava gairebé cap cotxe), mirant-se els uns als altres, mirant a l'altra banda, mirant carrer enllà... Quan es decidien a passar ho feien corrent, tant de pressa com podien. Era una seqüència llarga, un muntatge de plans muntats amb la música de Barber, sense cap comentari, entrevista o narració. La clau de volta de la seqüència és que aquell pas de vianants era un dels llocs on els franctiradors havien causat més víctimes durant el setge. Aquella gent, durant els segons que passaven decidint si creuaven o no, s'estaven jugant la vida, literalment.

No recordo si es veia caure algú i com els altres s'afanyaven a ajudar-lo (potser se'm barreja el record del documental amb el d'alguna pel·lícula de ficció). Però sí recordo que la seqüència, que vaig veure fa més de deu anys, em va causar una forta impressió. Crec que el punt de vista de la càmera era elevat, com si estigués en un balcó -- o sigui, en la posició d'un franctirador. Així la seqüència es convertia també en una reflexió moral sobre la nostra posició de "voyeurs", adquiria una notable densitat de significat.