dijous, 22 de març de 2012

Abelles a la gran ciutat

L'altre dia, veient un dels moltíssims programes de cuina que emeten constantment a la tele britànica, vaig descobrir un fet ben curiós. En ple centre de Paris, concretament al sostre del Grand Palais, hi ha ruscs d'abelles que produeixen mel que es ven al mateix palau.



L'encarregat de les abelles, Nicolas Géant, explica que a Paris hi ha més de 400 parcs amb una gran diversitat botànica i que, per tant, les abelles tenen flors per triar i remenar, per això la mel que fan és suau i multiaromàtica. També explicava que, malgrat que pugui semblar el contrari, l'entorn urbè parisenc és més "agradable" per a les abelles que un entorn rural perquè a París els pesticides estàn prohibits, i les abelles suporten millor la contaminació causada pels cotxes que l'enverinament que els causen els pesticides.

Aquí hi ha un vídeo (en francès) de la instal·lació dels ruscs, el 2009.

Desconec si a Barcelona o altres ciutats d'aquí hi ha experiències similars. Sé que, en època de Joan Clos, l'Ajuntament de Barcelona va plantar vinyes a Collserola, a Can Calopa, que fan un vi negre que es serveix només en recepcions oficials de la ciutat. El vaig poder tastar al dinar dels Ondas 2011 i em va semblar prou bo --com sempre, si un vi té una història ja té molt de guanyat. Em sembla que hi ha traves burocràtiques que impedeixen vendre'l al públic; i traves polítiques per al projecte en si).

Ampolles de vi produït per l'Ajuntament de Barcelona


dissabte, 17 de març de 2012

David contra Goliat?

En Microsiervos han reseñado el escrito que David Bravo ha enviado al Ministerio de Cultura, en el que educadamente advierte que, dada la jurisprudencia existente, un funcionario que dictara una resolución para cerrar una página web de enlaces estaría  incurriendo (presuntamente) en un delito de prevaricación (dictar, a sabiendas, una resolución injusta).

En otras palabras, lo que Bravo ha enviado es un "aviso para navegantes" y, por el mero hecho de haberlo enviado ha activado la posibilidad del delito porque, al recibir el aviso, el Ministerio ya no puede alegar ignorancia.

Continuará, seguro...

dilluns, 5 de març de 2012

Una idea brillante



Una fundación en las Filipinas lleva luz a las barracas en las que vive buena parte de la población a través del reciclaje de botellas de plástico. La iniciativa se llama, adecuadamente, A Liter of Light.

La botella solar es un diseño de un laboratorio del MIT (probablemente el D-Lab) en el que desarrollan tecnologías simples y fácilmente replicables que resuelven necesidades básicas de comunidades en desarrollo.

dissabte, 3 de març de 2012

Una entrevista memorable

El dia 2, a través d'una piulada, el 30 Minuts de TV3 ens ha recordat que fa 38 anys el règim franquista va executar Salvador Puig Antich. Ell i el polonès Heinz Chez van ser els dos últims presoners executats a garrot vil. Qui ho vulgui pot tornar a veure al web de TV3 el reportatge Puig Antich, les últimes hores, que 30 Minuts va emetre el 26 de febrer de 1989, quan feia 15 anys de l'execució.

El reportatge va ser una proposta d'en Paco Escribano, i jo el vaig realitzar. Narra les darreres hores de Puig Antich a partir del testimoni de tres de les seves germanes (Imma, Montse i Carme, que van ser amb ell aquella nit. La petita, la Marçona, no va anar a la presó), del seu advocat (Oriol Arau) i de Jesús Irurre, un funcionari de presons que treballava a la Model i va assistir a l'execució. A més vam entrevistar alguns dels seus companys del MIL i també altres persones que van tenir un paper aquella nit en l'intent d'evitar l'execució. El guió arrenca el divendres a la tarda, quan l'advocat rep la notícia de que el govern ha donat el "enterado", l'autorització per a dur a terme l'execució, i va alternant el desenvolupament dels fets amb "flashbacks" en els que s'explica què era el MIL i la detenció i posterior condemna a mort de Puig Antich.

L'entrevista amb les germanes va ser un dels moments més intensos que he viscut al llarg de la meva carrera. No va ser la primera entrevista, tampoc estic segur de que fos la darrera. Sabíem que era una entrevista clau, però plantejava algunes dificultats pràctiques. Volíem gravar-les a les tres alhora sobre un fons negre (els entrevistats principals anaven sobre fons negre) i primer vam pensar de fer-la a casa d'una d'elles. Però el lloc no era adient. Era tard i, mentre en Francesc anava a sopar amb les germanes, en Josep Maria Suñé i jo vam anar a TV3, a Sant Joan Despí, a preparar alguna cosa.

Vam anar al plató polivalent del CEI, on hi havia una cortina negra que ens proporcionaria el fons.  Inicialment vaig pensar a composar el pla de manera que les germanes apareguessin de perfil, com en una moneda antiga; de fet, la idea em va venir al recordar la portada d'un disc d'Emerson, Lake and Palmer.



Vam posar cadires i llum per preparar el pla però ens vam adonar que per aconseguir l'efecte desitjat, les germanes havien d'estar relativament lluny l'una de l'altre, i ens va semblar que aquesta disposició en l'espai no seria gaire productiva de cara a l'entrevista. Havíem de posar-les juntes i de cara a la càmera. Però si posàvem les tres cadires una al costat de l'altra, la imatge quedava molt plana, força lletja. Vaig acabar optant per muntar una estructura que semblava una grada petita, amb dos nivells d'alçada. La vam improvisar amb palés i pedalines, que vam cobrir amb roba negra. Quan van arribar les germanes, les vam fer seure en una composició triangular que tenia molta força visual, que les feia estar força juntes i que ens donava un pla ben net de cadascuna d'elles per separat i un pla de conjunt equilibrat, en el que podien interactuar.



El pla m'agradava força però tal com les havíem fet seure, les cames de la Carme i de l'Imma agafaven bastanta presència i els tres (en Paco, en Josep Maria i jo) vam tenir un moment de dubte pensant si el pla no era un mica frívol tenint en compte de què anaven a parlar. Però finalment vaig decidir mantenir-lo i començar l'entrevista.

Amb tot això ja era gairebé mitjanit, potser mitjanit tocada. Vam començar a gravar i en pocs minuts es va crear una atmosfera d'una gran intensitat emocional. Em sembla que no era el primer cop que les germanes explicaven aquella nit (ho havien fet per un llibre que havia coordinat en Ramon Barnils) però sí era la primera vegada que ho feien davant d'una càmera. En Francesc és un gran entrevistador i elles tenien una història fortíssima per explicar i, de fet, tenia la sensació que algunes de les coses que deien no les havien expressat mai. La suma de tots aquests elements (el pes dels records, la dinàmica entre elles tres,el silenci i l'efecte de caixa negra del plató) va crear una mena de càpsula en la que, durant més d'una hora, ens vam aïllar del món i vam reviure uns fets terribles.

Anys més tard, en Paco va escriure la història de Puig Antich en un llibre (Compte Enrera) que després va donar lloc a la pel·lícula Salvador (Puig Antich), dirigida per Manuel Huerga i produïda per Jaume Roures.