Vaig anar a veure Pina, el documental de Wim Wenders sobre la Pina Bausch o, més exactament, sobre la seva obra. No és que m'interessi especialment la dansa, però volia veure quin partit treia en Wenders al 3D.
La veritat és que el documental és d'una bellesa captivadora (però una mica llarg per al meu gust, especialment cap al final). Inclou fragments de quatre coreografies: Le sacre du printemps (Stravinsky), Café Müller, Vollmond i Kontakthof i una sèrie de peces dels membres de la companyia en solitari, duet o trio. Les peces estan separades per brevíssimes intervencions dels ballarins parlant de la Pina (no són entrevistes convencionals: sentim la seva veu però els veiem callats, en primer pla; recorden els Screen Tests d'Andy Warhol).
Si el 3D s'utilitza habitualment per espectacularitzar la imatge, aquí passa tot el contrari --la tècnica està al servei de la dansa. Wenders la filma amb un gran respecte per l'obra de Pina: utilitza plans oberts, els deixa durar i aprofita el 3D per relacionar els diversos termes de l'espai de manera molt efectiva. No tan sols percebem molt clarament les distàncies entre els ballarins sino que fa l'efecte que en copsem tota la corporeïtat, com si estiguessim veient un holograma. I els moviments en els segons i tercers termes del pla tenen una presència molt més gran que en un rodatge convencional. (Si heu vist la pel·lícula, compareu les sesacions que produeix Le sacre amb aquesta versió de la mateixa peça interpretada per la mateixa companyia, però rodada en 2D). Wenders no força ni exagera les perspectives en cap moment, aconsegueix un efecte de 3D molt "natural".
Em vaig adonar que encara em costa acostumar-me a aquesta manera de veure el cinema, durant la projecció no podia treure'm del cap la sensació de que estava mirant una mena de peixera. En part perquè Wenders no situa cap imatge en la part "exterior" de la pantalla, envaïnt la platea, i en part perquè el meu cervell deu estar encara configurat per considerar "natural" la projecció plana convencional.
Ara tinc pendents dos altres peces en 3D: Cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, i Enxaneta, el documental sobre els castellers produït per TV3 i dirigit per en Paulí Subirà, del qual es va veure un teaser al darrer MIPCOM que semblava molt prometedor.
La veritat és que el documental és d'una bellesa captivadora (però una mica llarg per al meu gust, especialment cap al final). Inclou fragments de quatre coreografies: Le sacre du printemps (Stravinsky), Café Müller, Vollmond i Kontakthof i una sèrie de peces dels membres de la companyia en solitari, duet o trio. Les peces estan separades per brevíssimes intervencions dels ballarins parlant de la Pina (no són entrevistes convencionals: sentim la seva veu però els veiem callats, en primer pla; recorden els Screen Tests d'Andy Warhol).
Si el 3D s'utilitza habitualment per espectacularitzar la imatge, aquí passa tot el contrari --la tècnica està al servei de la dansa. Wenders la filma amb un gran respecte per l'obra de Pina: utilitza plans oberts, els deixa durar i aprofita el 3D per relacionar els diversos termes de l'espai de manera molt efectiva. No tan sols percebem molt clarament les distàncies entre els ballarins sino que fa l'efecte que en copsem tota la corporeïtat, com si estiguessim veient un holograma. I els moviments en els segons i tercers termes del pla tenen una presència molt més gran que en un rodatge convencional. (Si heu vist la pel·lícula, compareu les sesacions que produeix Le sacre amb aquesta versió de la mateixa peça interpretada per la mateixa companyia, però rodada en 2D). Wenders no força ni exagera les perspectives en cap moment, aconsegueix un efecte de 3D molt "natural".
Em vaig adonar que encara em costa acostumar-me a aquesta manera de veure el cinema, durant la projecció no podia treure'm del cap la sensació de que estava mirant una mena de peixera. En part perquè Wenders no situa cap imatge en la part "exterior" de la pantalla, envaïnt la platea, i en part perquè el meu cervell deu estar encara configurat per considerar "natural" la projecció plana convencional.
Ara tinc pendents dos altres peces en 3D: Cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, i Enxaneta, el documental sobre els castellers produït per TV3 i dirigit per en Paulí Subirà, del qual es va veure un teaser al darrer MIPCOM que semblava molt prometedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada