Aquest matí he anat al MNAC a veure a La Maleta Mexicana, l'exposició d'una part de les fotografies que Robert Capa, David Seymour "Chim" i Gerda Taro van fer durant la Guerra Civil, que s'havien perdut després de la guerra i que es van recuperar fa alguns anys.
El material és molt valuós històricament però la manera com està exposat fa difícil apreciar-lo, perquè el que s'exposen són fonamentalment els fulls de contactes i algunes còpies de mida mitjana (18x24, em sembla). També hi ha vitrines amb revistes de l'època on s'havien publicat algunes d'aquestes imatges (per això se'n coneixia l'existència tot i que els originals es consideraven perduts).
Si ja és prou complicat mirar un full de contactes quan el tens a la mà (perquè la imatge és molt petita, de la mida real del negatiu, i perquè s'ha de girar el full per veure bé le fotos amb orientació vertical), contemplar-lo clavat a la paret de l'exposició és molt frustrant, especialment en un dia com avui, diumenge, que hi havia força gent. Per veure'ls bé, caldria acostar-se molt a la paret però això molesta als altres visitants (o, a l'inrevés, els altres visitants molesten per fer-ho). I més d'un i de dos agafaran torticoll de tant girar el cap per veure les fotos verticals. Hi ha algunes ampliacions de fulls seleccionats a mida 100 x 70 (o més) però només són per il·lustrar els diversos àmbits de l'exposició. I també hi han uns quants catàlegs a disposició dels visitants que volen veure millor els materials. Però tot plegat m'ha decebut una mica.
L'exposició és una coproducció de l'International Center of Photography (dipositari de l'arxiu Capa, crec) i el MNAC i em penso que això explica l'estratègia expositiva -- imagino que per als de l'ICP l'objecte valuós és el full de contactes, que és el reflex més directe i menys manipulat de la feina del fotògraf.
La decepció ha quedat compensada per un parell de documents que hi ha en una de les darreres vitrines: cartes de recomanació pels fotògrafs adreçades pels representants republicans a París a les autoritats de la República a l'interior. Algunes de les expressions que apareixen en aquestes missives expressen perfectament el clima de l'època. Com que no deixaven fer fotos, transcric alguns fragments. Els subratllats són meus:
El Company David Seymour (Chim), del setmanari francès “Regards” és enviat per la Delegacio francesa de la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó, a Puigcerdà, Andorra, etc. per fer un reportatge fotogràfic que servirà per fer coneixer el poble francès l’heroisme de les nostres milícies i la puresa de la Revolució.
(Carta del 25 d'octubre del 1936, escrita per l'oficina de la Generalitat a París)
El material és molt valuós històricament però la manera com està exposat fa difícil apreciar-lo, perquè el que s'exposen són fonamentalment els fulls de contactes i algunes còpies de mida mitjana (18x24, em sembla). També hi ha vitrines amb revistes de l'època on s'havien publicat algunes d'aquestes imatges (per això se'n coneixia l'existència tot i que els originals es consideraven perduts).
Si ja és prou complicat mirar un full de contactes quan el tens a la mà (perquè la imatge és molt petita, de la mida real del negatiu, i perquè s'ha de girar el full per veure bé le fotos amb orientació vertical), contemplar-lo clavat a la paret de l'exposició és molt frustrant, especialment en un dia com avui, diumenge, que hi havia força gent. Per veure'ls bé, caldria acostar-se molt a la paret però això molesta als altres visitants (o, a l'inrevés, els altres visitants molesten per fer-ho). I més d'un i de dos agafaran torticoll de tant girar el cap per veure les fotos verticals. Hi ha algunes ampliacions de fulls seleccionats a mida 100 x 70 (o més) però només són per il·lustrar els diversos àmbits de l'exposició. I també hi han uns quants catàlegs a disposició dels visitants que volen veure millor els materials. Però tot plegat m'ha decebut una mica.
L'exposició és una coproducció de l'International Center of Photography (dipositari de l'arxiu Capa, crec) i el MNAC i em penso que això explica l'estratègia expositiva -- imagino que per als de l'ICP l'objecte valuós és el full de contactes, que és el reflex més directe i menys manipulat de la feina del fotògraf.
La decepció ha quedat compensada per un parell de documents que hi ha en una de les darreres vitrines: cartes de recomanació pels fotògrafs adreçades pels representants republicans a París a les autoritats de la República a l'interior. Algunes de les expressions que apareixen en aquestes missives expressen perfectament el clima de l'època. Com que no deixaven fer fotos, transcric alguns fragments. Els subratllats són meus:
El Company David Seymour (Chim), del setmanari francès “Regards” és enviat per la Delegacio francesa de la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó, a Puigcerdà, Andorra, etc. per fer un reportatge fotogràfic que servirà per fer coneixer el poble francès l’heroisme de les nostres milícies i la puresa de la Revolució.
(Carta del 25 d'octubre del 1936, escrita per l'oficina de la Generalitat a París)
El 18 de desembre del 1936 l'ambaixador d'Espanya a París, en una carta-salconduit, presenta Chim a les autoritats espanyoles, i explica que el reportage que farà serà en beneficio de nuestra causa de la que nos consta que
es completamente adicto.
Però el document que, de lluny, m'ha impressionat més és un telegrama que Gerda Taro envia des de València a Robert Capa, que és a París:
JOURNALISTE WINDING APPORTE MARDI MATIN PHOTOS
BOMBARDEMENT STOP TIREZ EXTRADUR KODAK STOP EGALEMENT WINDING FRONT CORDOBA
ADRESSE FROIDEYEAUX STOP APPORTEZ POUR CINE LAMPES FOTVFLOUT ET REFLECTOR
INDISPENSABLES STOP CAFE CHOCOLAT TAMBIEN - TARO
Em sembla que, en poques paraules, evoca moltes coses sobre la professionalitat de la fotògrafa, que va morir el 26 de juliol del 1937 en un accident mentre seguia el replegament de l'exèrcit republicà: un tanc la va aixafar. Estava a punt de fer 27 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada