dimarts, 22 d’octubre de 2013

Un teatre lliure

Ahir al vespre vaig assistir a la presentació del documental La història d'un teatre lliure, dirigit per Manu Benavente.



El documental, que s'emetrà pel Canal 33 el dissabte vinent, rememora la història del Teatre Lliure des de la seva fundació al 1976 fins a l'actualitat, a través d'entrevistes a la majoria dels seus fundadors i dels professionals que hi han treballat al llarg dels anys, així com a d'altres persones que hi han estat vinculades per raons diverses. A més de les entrevistes (gairebé 40, molt ben trenades en un muntatge que se segueix perfectament), el documental inclou una acurada sel·lecció de fotografies de Ros Ribas, un dels millors i més prolífics fotògrafs d'escena de Catalunya.

El resultat és un retrat íntim, des de dins, de la trajectòria d'una de les iniciatives culturals més importants del país en els darrers 40 anys. És fascinant escoltar Lluís Pasqual, Anna Lizarán, Imma Colomer, Lluís Homar, Quim Lecina, Pere Planella i els altres protagonistes mentre expliquen els inicis d'una aventura que era molt més que una afirmació d'una nova manera d'entendre el teatre -- hi havia un compromís vital i profund, que entroncava amb els idelas de l'època (la llibertat, el hippisme, les comunes) i que tenia un grau d'exigència elevadíssim ("érem gairebé estalinistes", "el Lliure era més important que tu com a individu, però alhora pertànyer al grup et feia fort"). El relat, fonamentalment cronològic, repassa les diverses èpoques de la història del Lliure, incloses les crisis derivades dels enfrontaments personals i de la sempre difícil relació amb les institucions i el poder polític, que va resultar determinant en les incerteses que van sacsejar el teatre després de la mort de Fabià Puigserver. En aquest sentit trobo que els principals protagonistes parlen prou obertament, sense amagar-se darrera d'eufemismes: per exemple, l'Homar descriu la seva pugna amb Josep Muntanyès com una lluita pel poder, "una baralla aviam qui era més gallet."

Al llarg de la peça es citen alguns dels muntatges que, per un motiu o altre, van marcar època: des de Camí de Nit (la primera obra; increíbles imatges de video de la funció inagural al desembre del 76 - una gemma d'arxiu) fins a Terra Baixa, l'última creació de Puigserver, passant per l'Ubú Rei de Boadella (que ridiculitzava despietadament el president Pujol), o l'episodi d'autocensura que va provocar el primer cisma al si de la companyia i els primers abandonaments (és un episodi que jo desconeixia totalment).

L'equip de Manual Produccions encapçalat per el Manu i la Marga ha fet un treball excel·lent, que és ja una referència.

En les paraules de presentació, Jordi Ambròs, responsable de coproduccions documentals de TV3, ha explicat que aquest projecte és una d'aquelles obres que creen patrimoni, deixen constància d'una part de la història de la cultura recent del país. He trobat que era una observació molt encertada: el Lliure era (i és) motiu d'orgull fins i tot per als que no n'érem espectadors assidus (com ara jo).

Un altre aspecte a destacar d'aquest documental és que una part del seu finançament prové de les vies clàssiques (coproducció amb TV3, ajut de l'ICEC) però una altra part, aproximadament la meitat, prové de "noves" vies: el crowdfunding i el patrocini. En aquest cas, el patrocini del Grup Mémora. Aquest nom potser no diu gran cosa però quan el representant de la companyia ha fet el seu parlament, de seguida ha quedat clar que es tracta de l'empresa que gestiona els seveis funeraris de Barcelona. Entre el públic hi ha hagut murmuris de sorpresa i fins i tot algun acudit fàcil, però jo he trobat que el discurs del "senyor Mémora" (no recordo el seu nom) tenia força sentit. Ha dit que ells compartien els valors que el Lliure destil·la en el documental, i que la seva participació en el finançament respon a la seva concepció de la RSC (Responsabilitat Social Corporativa) com una manera de retornar a la societat part d'allò que la mateixa societat els hi dóna. Ja m'agradaria que moltes altres empreses tinguessin aquesta visió de la seva relació amb la cultura...
   





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada