Moments Amsterdam

Passejant per Amsterdam m'he trobat amb 3 imatges que gairebé només es poden veure en aquesta (molt bonica) ciutat.

La primera, de fert, es podria veure també en altres llocs, possiblement a Venècia o a Bangkok. És un exemple més de l'adaptació de l'ésser humà a les condicions ambientals. A Venècia, els enterraments es fan en gòndola...

Repartiment a domicili. Amsterdam, 20.08.2012

Crec que la segona imatge no es podria veure a Venècia, perquè allà els ponts són fixos i no hi ha tramvies. El cas és que aquest matí m'he adonat que estàvem parats, i al buscar la causa de l'aturada m'he adonat que el pont s'havia alçat per donar pas a un vaixell, probablement una barcassa de càrrega (els vaixells particulars i turístics passen sota els ponts sense problema).

El tramvia número 7 espera que s'abaixi el pont sobre el Kostverlorenvaart. Amsterdam, 21.08.2012 

Aquesta imatge m'ha recordat The Bridge, un documental clàssic de Joris Ivens, filmat el 1928 (però no a Amsterdam sinó a Rotterdam. Ivens filma el funcionament d'un pont llevadís vertical i fa un muntatge molt dinàmic d'una estructura que convencionalment sembla molt estàtica. Va ser un dels seus primers èxits, que el va consolidar com a cineasta experimental).

La darrera imatge sí que només es pot donar aquí... Aquests senyals es troben a l'entrada de Mercator Plein, una plaça on s'hi deu practicar el botellón a l'holandesa...

Senyals de trànsit a l'entrada de Mercator Plein, Amsterdam

Preparats fins a l'últim detall

Una de les virtuts d'un bon productor és preveure fins els més mínims detalls i necessitats que poden sorgir durant un rodatge. Al llarg de la meva carrera he tingut el plaer de comptar amb grans professionals que no deixaven res a l'atzar. Però el retall que publica el darrer número del Hollywood Reporter supera qualsevol marca... El road manager de Duran Duran pensava en tot, tot i tot!

The Hollywood Reporter, 28 Juliol 2012, pàg. 28

Cerimònies olímpiques

Ahir vaig veure, íntegra, la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Era el primer cop que feia una cosa així. El 1992, quan els Jocs van ser a Barcelona, em vaig perdre la cerimònia a causa d'un accident domèstic. Estava de vacances a un masia prop de Cassà de la Selva, érem unes quantes famílies i ens disposàvem a seguir la cerimònia per televisió. Però em vaig fer un tall a la mà mentre feia servir un ganivet de tallar pernil per tallar una síndria, i vaig haver d'anar d'urgències a l'hospital Trueta, a Girona. Després vaig veure fragments en les repeticions televisives.

Ahir no hi va haver cap accident, però hi havia Twitter -- un exercici ben divertit, això de seguir el fil dels comentaris a mida que avança el programa. Els comentaris (de la gent que segueixo i dels retweets que feien) van anar evolucionant a mida que avançava l'espectacle. La primera part (l'oda pastoral a la bellesa i armonia del camp britànic) va generar força comentaris burletes però el to va anar canviant a mida que apareixien les sufragistes, els miners, el NHS, els capitalistes i, posteriorment, amb el medley superpotent de la cultura pop britànica -musical, cinematogràfica, televisiva i amb el cop d'efecte del pebeter constituït per 200 "flors" de coure.

Les anelles olímpiques, "forjades" al mateix estadi i flotant damunt  la  part central de la pista,
van ser la primera imatge memorable de la cerimònia de Londres 2012.

Aquesta imatge, corresponent al segment sobre l'espiritualitat (i la mort) , recorda poderosament  la instal·lació
The Weather Project que l'artista islandès Olafur Eliasson va fer a la Tate Modern l'any 2003.

El pebeter, format per 200 "flors" de coure, es feia eco
d'un leitmotiv present al llarg de tot l'espectacle: la idea de comunitat.

Algú va comentar que ja no es podrà dir que la cerimònia inaugural de Barcelona és la millor de la història. A mi això m'importa poc. El que em sembla important de la cerimònia del 92 és que (si no vaig errat) va canviar el model en integrar una narrativa històrico-dramàtica en un espectacle que fins llavors s'havia centrat més en la gimnàstica de masses.

Curat d'espant

Ahir a la tarda, a 8TV, passaven un capítol de la sèrie El Pare Dowling. A la guia electrònica se'ls hi havien colat uns gremlins, i feia mal de veure... Especialment "cura" per "capellà"...

Albert Puig per partida doble

M'agrada molt el programa Delicatessen que l'Albert Puig fa cada dia a Icat FM, de 8 a 9 del vespre. I ara a l'estiu, a la mateixa hora l'Albert fa un programa a Catalunya Ràdio que es diu Balles?

Els dos programes són molt diferents. Delicatessen presenta una selecció de músiques lànguides, atmosfèriques, sovint melancòliques, tant d'aquí com d'arreu del món; mentre que Balles?, com indica el títol, és un recull de grans èxits ballables, internacionals i espanyols --pel que sembla amb especial predilecció per la dècada dels 80.

La característica comuna dels dos programes és la veu vellutada d'en Puig (que sol deixar que els temes sonin sencers, sense trepitjar-los, una raresa avui en dia) i la sòlida qualitat del seu criteri a l'hora de triar.

Estil Bofill

M'agrada molt la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona. Trobo que és molt funcional i que l'espai, tot i ser enorme, provoca una sensació de benestar (a mi, almenys). El disseny és de Ricard Bofill i em semblava que, per un cop, l'arquitecte havia aparcat les columnes aparentment neoclàssiques que caracteritzen bona part de la seva obra, i que són profusament presents a la T2 del Prat, la terminal pràcticament buida des d'on només s'enlairen alguns vols low-cost i charters.

Doncs estava equivocat. Avui, en sortir del pont aeri, m'he fixat en les columnes... i patapam! Els he vist:  capitells de formigó preformat que rematen les columnes que suporten la calçada de vehicles superior, la del nivell de sortides.

Alguns tics, pel que sembla, no es perden mai.

Etimologia d'una eina de fuster

Sóc a Brussel·les, a casa d'un amic que viu en un loft magnífic, una antiga ebenisteria. Així que no és soprenent que hagi descobert precisament aquí l'origen d'una paraula catalana que sempre m'ha agradat molt -- tant la paraula com l'objecte que designa.


La paraula és serjant (en castellà sargento). Segons el DIEC es tracta d'una "eina de fusta o de ferro de la qual se serveixen els fusters per a tenir premudes l’una contra l’altra dues peces encolades perquè quedin ben adherides."

Un serjant

A casa tinc uns quants serjants, i sempre m'havia semblat curiós el nom de l'eina. Em preguntava quina relació podia haver-hi entre la graduació militar (un sargento és un sergent) i l'eina. Donava per descomptat que la paraula original era la castellana, i que la versió catalana era una derivació fonètica.

Però vet aquí que el meu amic, en el seu loft, utilitza serjants per collar aparells d'il·luminació a les bigues de ferro del sostre.

Aplicació imaginativa d'un serjant

En veure-ho, li vaig comentar que em semblava una idea ben pràctica, i ell em va dir "oui, les serre-joints servent à bien de choses". 

Immediatament em vaig adonar que serre-joint (que literalment vol dir colla-juntes) era l'antecedent etimològic dels sarjants i els sargentos. 

De manera que podem establir la hipòtesi de que probablement l'eina és una invenció francesa que es va estendre pel continent (potser amb els exèrcits napoleònics?) i, amb ella, se'n va estendre el nom.