Cerimònies olímpiques

Ahir vaig veure, íntegra, la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Era el primer cop que feia una cosa així. El 1992, quan els Jocs van ser a Barcelona, em vaig perdre la cerimònia a causa d'un accident domèstic. Estava de vacances a un masia prop de Cassà de la Selva, érem unes quantes famílies i ens disposàvem a seguir la cerimònia per televisió. Però em vaig fer un tall a la mà mentre feia servir un ganivet de tallar pernil per tallar una síndria, i vaig haver d'anar d'urgències a l'hospital Trueta, a Girona. Després vaig veure fragments en les repeticions televisives.

Ahir no hi va haver cap accident, però hi havia Twitter -- un exercici ben divertit, això de seguir el fil dels comentaris a mida que avança el programa. Els comentaris (de la gent que segueixo i dels retweets que feien) van anar evolucionant a mida que avançava l'espectacle. La primera part (l'oda pastoral a la bellesa i armonia del camp britànic) va generar força comentaris burletes però el to va anar canviant a mida que apareixien les sufragistes, els miners, el NHS, els capitalistes i, posteriorment, amb el medley superpotent de la cultura pop britànica -musical, cinematogràfica, televisiva i amb el cop d'efecte del pebeter constituït per 200 "flors" de coure.

Les anelles olímpiques, "forjades" al mateix estadi i flotant damunt  la  part central de la pista,
van ser la primera imatge memorable de la cerimònia de Londres 2012.

Aquesta imatge, corresponent al segment sobre l'espiritualitat (i la mort) , recorda poderosament  la instal·lació
The Weather Project que l'artista islandès Olafur Eliasson va fer a la Tate Modern l'any 2003.

El pebeter, format per 200 "flors" de coure, es feia eco
d'un leitmotiv present al llarg de tot l'espectacle: la idea de comunitat.

Algú va comentar que ja no es podrà dir que la cerimònia inaugural de Barcelona és la millor de la història. A mi això m'importa poc. El que em sembla important de la cerimònia del 92 és que (si no vaig errat) va canviar el model en integrar una narrativa històrico-dramàtica en un espectacle que fins llavors s'havia centrat més en la gimnàstica de masses.

Curat d'espant

Ahir a la tarda, a 8TV, passaven un capítol de la sèrie El Pare Dowling. A la guia electrònica se'ls hi havien colat uns gremlins, i feia mal de veure... Especialment "cura" per "capellà"...

Albert Puig per partida doble

M'agrada molt el programa Delicatessen que l'Albert Puig fa cada dia a Icat FM, de 8 a 9 del vespre. I ara a l'estiu, a la mateixa hora l'Albert fa un programa a Catalunya Ràdio que es diu Balles?

Els dos programes són molt diferents. Delicatessen presenta una selecció de músiques lànguides, atmosfèriques, sovint melancòliques, tant d'aquí com d'arreu del món; mentre que Balles?, com indica el títol, és un recull de grans èxits ballables, internacionals i espanyols --pel que sembla amb especial predilecció per la dècada dels 80.

La característica comuna dels dos programes és la veu vellutada d'en Puig (que sol deixar que els temes sonin sencers, sense trepitjar-los, una raresa avui en dia) i la sòlida qualitat del seu criteri a l'hora de triar.

Estil Bofill

M'agrada molt la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona. Trobo que és molt funcional i que l'espai, tot i ser enorme, provoca una sensació de benestar (a mi, almenys). El disseny és de Ricard Bofill i em semblava que, per un cop, l'arquitecte havia aparcat les columnes aparentment neoclàssiques que caracteritzen bona part de la seva obra, i que són profusament presents a la T2 del Prat, la terminal pràcticament buida des d'on només s'enlairen alguns vols low-cost i charters.

Doncs estava equivocat. Avui, en sortir del pont aeri, m'he fixat en les columnes... i patapam! Els he vist:  capitells de formigó preformat que rematen les columnes que suporten la calçada de vehicles superior, la del nivell de sortides.

Alguns tics, pel que sembla, no es perden mai.

Etimologia d'una eina de fuster

Sóc a Brussel·les, a casa d'un amic que viu en un loft magnífic, una antiga ebenisteria. Així que no és soprenent que hagi descobert precisament aquí l'origen d'una paraula catalana que sempre m'ha agradat molt -- tant la paraula com l'objecte que designa.


La paraula és serjant (en castellà sargento). Segons el DIEC es tracta d'una "eina de fusta o de ferro de la qual se serveixen els fusters per a tenir premudes l’una contra l’altra dues peces encolades perquè quedin ben adherides."

Un serjant

A casa tinc uns quants serjants, i sempre m'havia semblat curiós el nom de l'eina. Em preguntava quina relació podia haver-hi entre la graduació militar (un sargento és un sergent) i l'eina. Donava per descomptat que la paraula original era la castellana, i que la versió catalana era una derivació fonètica.

Però vet aquí que el meu amic, en el seu loft, utilitza serjants per collar aparells d'il·luminació a les bigues de ferro del sostre.

Aplicació imaginativa d'un serjant

En veure-ho, li vaig comentar que em semblava una idea ben pràctica, i ell em va dir "oui, les serre-joints servent à bien de choses". 

Immediatament em vaig adonar que serre-joint (que literalment vol dir colla-juntes) era l'antecedent etimològic dels sarjants i els sargentos. 

De manera que podem establir la hipòtesi de que probablement l'eina és una invenció francesa que es va estendre pel continent (potser amb els exèrcits napoleònics?) i, amb ella, se'n va estendre el nom.

El metro de MarketingTown

Hace unos días, en las oficinas de una agencia de marketing (mercadotecnia, según la RAE), vi un póster que me llamó la atención. Era un falso plano de metro inspirado en la red del metro de Barcelona, en el que los nombres de las líneas y las estaciones se habían substituido por conceptos de marketing. El plano, creado por Asmalljob, me pareció una manera simpática de mostrar el catálogo de posibilidades del marketing en la era de lo viral y lo "experiencial".

(Lo de MarketingTown es cosa mía, el plano de Asmalljob no tiene título).

Plano del metro de "MarketingTown"

Plano del metro de Barcelona

El plano imaginario me parece mucho más bonito que el plano real, es menos denso y más estilizado. Aunque la empresa que lo ha diseñado tiene sede en Barcelona y Bruselas y los autores del plano parecen todos españoles (por los apellidos), y la canción que ameniza su web es en francés, todos los términos del plano están en inglés. Cosas de la mercadotecnia...

Ha desaparegut la meitat de Fichli & Weiss

La Vanguardia publicava ahir la necrològica de David Weiss, artista conceptual suís que era la meitat de l'equip  Fichli & Weiss, juntament amb Peter Fichli, i que va morir el 27 d'abril passat.

Es van fer famosos per The Way Things Go, un curt de 1986 que connecta amb l'arte povera. La vaig veure a l'Input de 1990, a Estocolm, i després la vaig retrobar al pavelló suís de l'Expo de Sevilla de 1992, un pavelló conceptual que contrastava enormement amb l'ampulositat de tota la resta de l'exposició. Veure-la en aquell entorn em va donar la inspiració per escriure un article per a Tot Cinema, un suplement que havia de sortir amb el diari Avui, però del que només se'n va editar un número, si recordo bé.

Posteriorment Honda va reciclar la idea de la pel·lícula per al seu anunci Cog.