El metro de MarketingTown

Hace unos días, en las oficinas de una agencia de marketing (mercadotecnia, según la RAE), vi un póster que me llamó la atención. Era un falso plano de metro inspirado en la red del metro de Barcelona, en el que los nombres de las líneas y las estaciones se habían substituido por conceptos de marketing. El plano, creado por Asmalljob, me pareció una manera simpática de mostrar el catálogo de posibilidades del marketing en la era de lo viral y lo "experiencial".

(Lo de MarketingTown es cosa mía, el plano de Asmalljob no tiene título).

Plano del metro de "MarketingTown"

Plano del metro de Barcelona

El plano imaginario me parece mucho más bonito que el plano real, es menos denso y más estilizado. Aunque la empresa que lo ha diseñado tiene sede en Barcelona y Bruselas y los autores del plano parecen todos españoles (por los apellidos), y la canción que ameniza su web es en francés, todos los términos del plano están en inglés. Cosas de la mercadotecnia...

Ha desaparegut la meitat de Fichli & Weiss

La Vanguardia publicava ahir la necrològica de David Weiss, artista conceptual suís que era la meitat de l'equip  Fichli & Weiss, juntament amb Peter Fichli, i que va morir el 27 d'abril passat.

Es van fer famosos per The Way Things Go, un curt de 1986 que connecta amb l'arte povera. La vaig veure a l'Input de 1990, a Estocolm, i després la vaig retrobar al pavelló suís de l'Expo de Sevilla de 1992, un pavelló conceptual que contrastava enormement amb l'ampulositat de tota la resta de l'exposició. Veure-la en aquell entorn em va donar la inspiració per escriure un article per a Tot Cinema, un suplement que havia de sortir amb el diari Avui, però del que només se'n va editar un número, si recordo bé.

Posteriorment Honda va reciclar la idea de la pel·lícula per al seu anunci Cog. 

Una campanya visualment interessant

Turkish Airlines és un dels patrocinadors del Barça i, com a tal, té dret a utilitzar la imatge dels jugadors per a la seva publicitat. Això és el què ha fet en una campanya que he vist a l'aeroport de Barcelona, encara que imagino que s'ha desplegat també en altres llocs. El curiós és que no utilitzen la imatge real dels jugadors sinó una interpretació gràfica força potent, de colors plans i línies gruixudes, d'aire "pop". És un estil visual que destaca força en l'entorn d'un aeroport, que sempre és molt "corporate", amb missatges que normalment són molt plans i/o molt subtils (en realitat vull dir "understated" però no trobo una bona traducció).

Messi vist per Turkish Airlines 

El color intens de la gràfica contrasta amb la grisor dels viatgers de negocis

 Un altre exemple. A sota, una mostra de la comunicació habitual als aeroports.

L'anacronisme de 60 Minutes

Open Culture ha publicat un comentari sobre la darrera peça de Morley Safer per a 60 Minutes, el veterà programa de reportatges de la CBS. Es tracta d'un reportatge sobre una fira d'art a Miami dirigida a un públic de categoria "fastigosament ric". En Safer fa els comentaris habituals en aquests casos ("I això és art? Com pot valdre 4 milions de dòlars una fotografia?").



Al veure el reportatge, m'ha fet gràcia comprovar com 60 Minutes, que en el seu moment va ser un programa innovador, ha fet bandera de l'anacronisme per a mantenir la seva identitat visual, que pràcticament no ha variat en els 44 anys que el programa porta en antena.

La careta segueix sent un cronòmetre analògic amb el seu tic-tac característic (ara el cronòmetre es veu en color). Em jugo un pèsol, com diria en Puyal, a que ningú de la redacció del programa fa servir aquesta mena d'andròmina -- tothom deu fer servir una bonica app per a iPhone o Android. I la presentació segueix jugant visualment amb l'analogia de que els reportatges de 60 Minutes són l'equivalent d'un article de revista. Per això els reporters apareixen asseguts davant d'un fons en en que el títol del reportatge està composat com si es tractés d'una doble pàgina d'una revista setmanal com ara Time, Newsweek o Life.

Ara bé, si el programa segueix en antena és perquè és rendible; i si és rendible és perquè fa periodisme del bo, que es fa mirar.

(Una bona part del meu llibre "Reportatge a TV: el model americà" es centrava en el 60 Minutes).

Abelles a la gran ciutat

L'altre dia, veient un dels moltíssims programes de cuina que emeten constantment a la tele britànica, vaig descobrir un fet ben curiós. En ple centre de Paris, concretament al sostre del Grand Palais, hi ha ruscs d'abelles que produeixen mel que es ven al mateix palau.

L'encarregat de les abelles, Nicolas Géant, explica que a Paris hi ha més de 400 parcs amb una gran diversitat botànica i que, per tant, les abelles tenen flors per triar i remenar, per això la mel que fan és suau i multiaromàtica. També explicava que, malgrat que pugui semblar el contrari, l'entorn urbè parisenc és més "agradable" per a les abelles que un entorn rural perquè a París els pesticides estàn prohibits, i les abelles suporten millor la contaminació causada pels cotxes que l'enverinament que els causen els pesticides.

Aquí hi ha un vídeo (en francès) de la instal·lació dels ruscs, el 2009.

Desconec si a Barcelona o altres ciutats d'aquí hi ha experiències similars. Sé que, en època de Joan Clos, l'Ajuntament de Barcelona va plantar vinyes a Collserola, a Can Calopa, que fan un vi negre que es serveix només en recepcions oficials de la ciutat. El vaig poder tastar al dinar dels Ondas 2011 i em va semblar prou bo --com sempre, si un vi té una història ja té molt de guanyat. Em sembla que hi ha traves burocràtiques que impedeixen vendre'l al públic; i traves polítiques per al projecte en si).

Ampolles de vi produït per l'Ajuntament de Barcelona

David contra Goliat?

En Microsiervos han reseñado el escrito que David Bravo ha enviado al Ministerio de Cultura, en el que educadamente advierte que, dada la jurisprudencia existente, un funcionario que dictara una resolución para cerrar una página web de enlaces estaría  incurriendo (presuntamente) en un delito de prevaricación (dictar, a sabiendas, una resolución injusta).

En otras palabras, lo que Bravo ha enviado es un "aviso para navegantes" y, por el mero hecho de haberlo enviado ha activado la posibilidad del delito porque, al recibir el aviso, el Ministerio ya no puede alegar ignorancia.

Continuará, seguro...

Una idea brillante

Una fundación en las Filipinas lleva luz a las barracas en las que vive buena parte de la población a través del reciclaje de botellas de plástico. La iniciativa se llama, adecuadamente, A Liter of Light.

La botella solar es un diseño de un laboratorio del MIT (probablemente el D-Lab) en el que desarrollan tecnologías simples y fácilmente replicables que resuelven necesidades básicas de comunidades en desarrollo.