dijous, 17 de novembre del 2011
Això sí que és obsolet
dimarts, 8 de novembre del 2011
Els efectes imprevistos de l'arquitectura
A la plaça de les Glòries de Barcelona s'està construint el Disseny Hub, un museu/centre de divulgació dedicat al disseny. L'edifici és obra de l'equip MBM Arquitectes (Martorell, Bohigas, Mackay), que és un dels pesos pesants de l'arquitecture barcelonina.
El seu edifici és dels que genera polèmica, hi ha qui el troba horrorós, hi ha qui li troba força gràcies. A mi ni m'agrada ni em desagrada particularment. Segons com m'el miro em sembla una d'aquelles excrecències que tenen les naus espacials de Strar Trek o la Guerra de les Galàxies, una mena de torre on m'imagino que hi ha el lloc de comandament de la nau o bé els lasers fàsics de carboni reblonitzat.
El seu edifici és dels que genera polèmica, hi ha qui el troba horrorós, hi ha qui li troba força gràcies. A mi ni m'agrada ni em desagrada particularment. Segons com m'el miro em sembla una d'aquelles excrecències que tenen les naus espacials de Strar Trek o la Guerra de les Galàxies, una mena de torre on m'imagino que hi ha el lloc de comandament de la nau o bé els lasers fàsics de carboni reblonitzat.
Així és com quedarà...
i aquesta és la pinta que fa.
Ara bé, l'altre dia l'edifici em va sorprendre amb un efecte del tot imprevist. Sota la visera en voladís hi ha una part del "scalextric" de la Plaça de les Glòries, per on circulen els vehicles que surten de Barcelona per la Gran Via en direcció a Mataró. Doncs bé, la part inferior de la visera es comporta com un enorme reflector del so i envia cap a la vorera la remor dels cotxes que passen per el tram elevat. O sigui, que quan es camina per la vorera de l'edifici se senten cotxes que passen "per damunt" del vianant. L'efecte és molt curiós per inesperat.
Crec que l'Ajuntament de Barcelona tenia plans per enderrocar la calçada elevada, com a part del pla de reforma de la plaça, però imagino que amb les retallades pressupostàries la cosa anirà per llarg. De manera que l'efecte "DHUB" se seguirà sentint durant bastant temps...
dilluns, 7 de novembre del 2011
El rellotge de TV3
TV3 manté una tradició que abans compartia amb altres televisions però que ja fa molt temps que la majoria ha abandonat: el rellotge de continuïtat, que apareix just abans del TN Migdia i el TN Vespre.
A més de la seva funció òbvia --donar l'hora-- el rellotge ha tingut tradicionalment una funció més pragmàtica: permet ajustar la continuïtat de la cadena, perquè la seva durada és flexible. És un coixí per ajustar l'inici de bloc sencers de la programació. A altres televisions, l'ajust es fa habitualment amb autopromos i amb molinets.
Quan TV3 va iniciar les seves emissions, el rellotge també tenia una funció addicional: posar de manifest que la tele era puntual i els seus programes començaven a l'hora (que no sempre era el cas a TVE). Recordo que quan realitzava el TN, un cop vaig retardar l'inici de l'emissió perquè ens faltava un dels primers vídeos, i la direcció em va deixar molt clar que s'havia de començar a l'hora encara que hi hagués desgavell a l'escaleta.
Al llarg dels anys hi ha hagut diversos models de rellotge, i fins i tot durant un temps va estar patrocinat (per una marca de rellotges, és clar). No estic segur de si s'ha emès sempre o si durant una temporada el van suprimir. En qualsevol cas, és un signe d'identitat. Val a dir que la versió actual del rellotge és força elegant i que aprofitar-lo per donar temperatures em sembla una gran idea.
Altres versions:
dissabte, 5 de novembre del 2011
Jobs postscriptum
Ara que ha passat el soroll generat per la mort de Steve Jobs, val la pena rellegir l'article que Malcom Gladwell va publicar al New Yorker sobre el valor de la innovació d'Apple, especialment pel què fa a la creació del Macintosh (abans de que se'n escurcés el nom a Mac).
L'article menciona a Doug Engelbart, l'inventor de ratolí. Vaig veure a Engelbart en persona el 1998, quan estava a Stanford, en un acte que es va organitzar per commemorar el trentè aniversari del ratolí (vegeu la presentació original de 1968 aquí). De fet Engelbart és el pare del ratolí, de l'escriptori amb carpetes i un dels pioners del hipertext. (En aquell acte va explicar que abans d'optar per el ratolí com a sistema per desplaçar un cursor per la pantalla van estar considerant utilitzar un comandament que havia de funcionar amb el genoll -- el genoll de la secretària, perquè imaginaven que l'aparell que estaven dissenyant havia de substituir la màquina d'escriure).
Engelbart va néixer el 1925, o sigui que el 1998 tenia 73 anys, però seguia en actiu. Acababa de crear el Bootstrap Institute --tota una declaració d'intencions. (Bootstrap és un terme informàtic que es refereix al procés d'arrencada d'un ordinador. Sempre he pensat que el terme, que és evidentment un neologisme, prové de la dita "Pull yourself up by your bootstraps", que vé a dir "Millora la teva situació a través dels teus esforços"). Més endavant, per motius que desconec, li van canviar el nom a Doug Engelbart Institute. Trobo que, amb el canvi, es va perdre en "poesia geek".
L'article menciona a Doug Engelbart, l'inventor de ratolí. Vaig veure a Engelbart en persona el 1998, quan estava a Stanford, en un acte que es va organitzar per commemorar el trentè aniversari del ratolí (vegeu la presentació original de 1968 aquí). De fet Engelbart és el pare del ratolí, de l'escriptori amb carpetes i un dels pioners del hipertext. (En aquell acte va explicar que abans d'optar per el ratolí com a sistema per desplaçar un cursor per la pantalla van estar considerant utilitzar un comandament que havia de funcionar amb el genoll -- el genoll de la secretària, perquè imaginaven que l'aparell que estaven dissenyant havia de substituir la màquina d'escriure).
Doug Engelbart, 1984
El primer ratolí (1963)
Engelbart va néixer el 1925, o sigui que el 1998 tenia 73 anys, però seguia en actiu. Acababa de crear el Bootstrap Institute --tota una declaració d'intencions. (Bootstrap és un terme informàtic que es refereix al procés d'arrencada d'un ordinador. Sempre he pensat que el terme, que és evidentment un neologisme, prové de la dita "Pull yourself up by your bootstraps", que vé a dir "Millora la teva situació a través dels teus esforços"). Més endavant, per motius que desconec, li van canviar el nom a Doug Engelbart Institute. Trobo que, amb el canvi, es va perdre en "poesia geek".
Tres nous elements
S'acaba de publicar la notícia de que
l'assemblea de l'Institut
Internacional de Física Pura i Aplicada ha batejat tres nous elements
descoberts al laboratori de la Societat per a la Recerca d'Ions
Pesats a Darmstad, a Alemanya. Són el Darmstadtium (símbol:Ds; 110 protons al nucli; per la ciutat on s'ha fet
el descobriment), el Roentgenium
(Rg,111 protons, per Wilhem Roentgen, descobridor dels raigs X).
L'article del New York Times cita la
cancó "The Elements",
que és un divertit exercici musical de Tom Lehrer, que recita
la llista completa dels elements químics sobre una melodia d'un musical de
Gilbert & Sullivan, crec que del Mikado. La canço és dels anys 50 i Lehrer,
que a més de cantant era matemàtic, sabia que s'anirien descobrint més elements
"artificials" en els acceleradors de partícules. Per
això, com en una premonició, l'acaba dient:
These are the only ones of which the news has come to Harvard,
And there may be many others, but they haven't been
discovered.
A Youtube hi ha diverses animacions que il·lustren la cancó. Jo la vaig sentir per primer cop en un magnífic documental de la sèrie Equinox del Channel 4, que també es titulava The Elements. El documental incloia breus poemes de Roger McGough en els quals descrivia alguns elements com si fossin individus als que atribuïa qualitats o trets de personalitat anàlegs a les propietats físico-químiques de l'element en qüestió.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Clarobscurs de La Maleta Mexicana
Aquest matí he anat al MNAC a veure a La Maleta Mexicana, l'exposició d'una part de les fotografies que Robert Capa, David Seymour "Chim" i Gerda Taro van fer durant la Guerra Civil, que s'havien perdut després de la guerra i que es van recuperar fa alguns anys.
El material és molt valuós històricament però la manera com està exposat fa difícil apreciar-lo, perquè el que s'exposen són fonamentalment els fulls de contactes i algunes còpies de mida mitjana (18x24, em sembla). També hi ha vitrines amb revistes de l'època on s'havien publicat algunes d'aquestes imatges (per això se'n coneixia l'existència tot i que els originals es consideraven perduts).
Si ja és prou complicat mirar un full de contactes quan el tens a la mà (perquè la imatge és molt petita, de la mida real del negatiu, i perquè s'ha de girar el full per veure bé le fotos amb orientació vertical), contemplar-lo clavat a la paret de l'exposició és molt frustrant, especialment en un dia com avui, diumenge, que hi havia força gent. Per veure'ls bé, caldria acostar-se molt a la paret però això molesta als altres visitants (o, a l'inrevés, els altres visitants molesten per fer-ho). I més d'un i de dos agafaran torticoll de tant girar el cap per veure les fotos verticals. Hi ha algunes ampliacions de fulls seleccionats a mida 100 x 70 (o més) però només són per il·lustrar els diversos àmbits de l'exposició. I també hi han uns quants catàlegs a disposició dels visitants que volen veure millor els materials. Però tot plegat m'ha decebut una mica.
L'exposició és una coproducció de l'International Center of Photography (dipositari de l'arxiu Capa, crec) i el MNAC i em penso que això explica l'estratègia expositiva -- imagino que per als de l'ICP l'objecte valuós és el full de contactes, que és el reflex més directe i menys manipulat de la feina del fotògraf.
La decepció ha quedat compensada per un parell de documents que hi ha en una de les darreres vitrines: cartes de recomanació pels fotògrafs adreçades pels representants republicans a París a les autoritats de la República a l'interior. Algunes de les expressions que apareixen en aquestes missives expressen perfectament el clima de l'època. Com que no deixaven fer fotos, transcric alguns fragments. Els subratllats són meus:
El Company David Seymour (Chim), del setmanari francès “Regards” és enviat per la Delegacio francesa de la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó, a Puigcerdà, Andorra, etc. per fer un reportatge fotogràfic que servirà per fer coneixer el poble francès l’heroisme de les nostres milícies i la puresa de la Revolució.
(Carta del 25 d'octubre del 1936, escrita per l'oficina de la Generalitat a París)
El material és molt valuós històricament però la manera com està exposat fa difícil apreciar-lo, perquè el que s'exposen són fonamentalment els fulls de contactes i algunes còpies de mida mitjana (18x24, em sembla). També hi ha vitrines amb revistes de l'època on s'havien publicat algunes d'aquestes imatges (per això se'n coneixia l'existència tot i que els originals es consideraven perduts).
Si ja és prou complicat mirar un full de contactes quan el tens a la mà (perquè la imatge és molt petita, de la mida real del negatiu, i perquè s'ha de girar el full per veure bé le fotos amb orientació vertical), contemplar-lo clavat a la paret de l'exposició és molt frustrant, especialment en un dia com avui, diumenge, que hi havia força gent. Per veure'ls bé, caldria acostar-se molt a la paret però això molesta als altres visitants (o, a l'inrevés, els altres visitants molesten per fer-ho). I més d'un i de dos agafaran torticoll de tant girar el cap per veure les fotos verticals. Hi ha algunes ampliacions de fulls seleccionats a mida 100 x 70 (o més) però només són per il·lustrar els diversos àmbits de l'exposició. I també hi han uns quants catàlegs a disposició dels visitants que volen veure millor els materials. Però tot plegat m'ha decebut una mica.
L'exposició és una coproducció de l'International Center of Photography (dipositari de l'arxiu Capa, crec) i el MNAC i em penso que això explica l'estratègia expositiva -- imagino que per als de l'ICP l'objecte valuós és el full de contactes, que és el reflex més directe i menys manipulat de la feina del fotògraf.
La decepció ha quedat compensada per un parell de documents que hi ha en una de les darreres vitrines: cartes de recomanació pels fotògrafs adreçades pels representants republicans a París a les autoritats de la República a l'interior. Algunes de les expressions que apareixen en aquestes missives expressen perfectament el clima de l'època. Com que no deixaven fer fotos, transcric alguns fragments. Els subratllats són meus:
El Company David Seymour (Chim), del setmanari francès “Regards” és enviat per la Delegacio francesa de la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó, a Puigcerdà, Andorra, etc. per fer un reportatge fotogràfic que servirà per fer coneixer el poble francès l’heroisme de les nostres milícies i la puresa de la Revolució.
(Carta del 25 d'octubre del 1936, escrita per l'oficina de la Generalitat a París)
El 18 de desembre del 1936 l'ambaixador d'Espanya a París, en una carta-salconduit, presenta Chim a les autoritats espanyoles, i explica que el reportage que farà serà en beneficio de nuestra causa de la que nos consta que
es completamente adicto.
Però el document que, de lluny, m'ha impressionat més és un telegrama que Gerda Taro envia des de València a Robert Capa, que és a París:
JOURNALISTE WINDING APPORTE MARDI MATIN PHOTOS
BOMBARDEMENT STOP TIREZ EXTRADUR KODAK STOP EGALEMENT WINDING FRONT CORDOBA
ADRESSE FROIDEYEAUX STOP APPORTEZ POUR CINE LAMPES FOTVFLOUT ET REFLECTOR
INDISPENSABLES STOP CAFE CHOCOLAT TAMBIEN - TARO
Em sembla que, en poques paraules, evoca moltes coses sobre la professionalitat de la fotògrafa, que va morir el 26 de juliol del 1937 en un accident mentre seguia el replegament de l'exèrcit republicà: un tanc la va aixafar. Estava a punt de fer 27 anys.
El documental i el 3D
Vaig anar a veure Pina, el documental de Wim Wenders sobre la Pina Bausch o, més exactament, sobre la seva obra. No és que m'interessi especialment la dansa, però volia veure quin partit treia en Wenders al 3D.
La veritat és que el documental és d'una bellesa captivadora (però una mica llarg per al meu gust, especialment cap al final). Inclou fragments de quatre coreografies: Le sacre du printemps (Stravinsky), Café Müller, Vollmond i Kontakthof i una sèrie de peces dels membres de la companyia en solitari, duet o trio. Les peces estan separades per brevíssimes intervencions dels ballarins parlant de la Pina (no són entrevistes convencionals: sentim la seva veu però els veiem callats, en primer pla; recorden els Screen Tests d'Andy Warhol).
Si el 3D s'utilitza habitualment per espectacularitzar la imatge, aquí passa tot el contrari --la tècnica està al servei de la dansa. Wenders la filma amb un gran respecte per l'obra de Pina: utilitza plans oberts, els deixa durar i aprofita el 3D per relacionar els diversos termes de l'espai de manera molt efectiva. No tan sols percebem molt clarament les distàncies entre els ballarins sino que fa l'efecte que en copsem tota la corporeïtat, com si estiguessim veient un holograma. I els moviments en els segons i tercers termes del pla tenen una presència molt més gran que en un rodatge convencional. (Si heu vist la pel·lícula, compareu les sesacions que produeix Le sacre amb aquesta versió de la mateixa peça interpretada per la mateixa companyia, però rodada en 2D). Wenders no força ni exagera les perspectives en cap moment, aconsegueix un efecte de 3D molt "natural".
Em vaig adonar que encara em costa acostumar-me a aquesta manera de veure el cinema, durant la projecció no podia treure'm del cap la sensació de que estava mirant una mena de peixera. En part perquè Wenders no situa cap imatge en la part "exterior" de la pantalla, envaïnt la platea, i en part perquè el meu cervell deu estar encara configurat per considerar "natural" la projecció plana convencional.
Ara tinc pendents dos altres peces en 3D: Cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, i Enxaneta, el documental sobre els castellers produït per TV3 i dirigit per en Paulí Subirà, del qual es va veure un teaser al darrer MIPCOM que semblava molt prometedor.
La veritat és que el documental és d'una bellesa captivadora (però una mica llarg per al meu gust, especialment cap al final). Inclou fragments de quatre coreografies: Le sacre du printemps (Stravinsky), Café Müller, Vollmond i Kontakthof i una sèrie de peces dels membres de la companyia en solitari, duet o trio. Les peces estan separades per brevíssimes intervencions dels ballarins parlant de la Pina (no són entrevistes convencionals: sentim la seva veu però els veiem callats, en primer pla; recorden els Screen Tests d'Andy Warhol).
Si el 3D s'utilitza habitualment per espectacularitzar la imatge, aquí passa tot el contrari --la tècnica està al servei de la dansa. Wenders la filma amb un gran respecte per l'obra de Pina: utilitza plans oberts, els deixa durar i aprofita el 3D per relacionar els diversos termes de l'espai de manera molt efectiva. No tan sols percebem molt clarament les distàncies entre els ballarins sino que fa l'efecte que en copsem tota la corporeïtat, com si estiguessim veient un holograma. I els moviments en els segons i tercers termes del pla tenen una presència molt més gran que en un rodatge convencional. (Si heu vist la pel·lícula, compareu les sesacions que produeix Le sacre amb aquesta versió de la mateixa peça interpretada per la mateixa companyia, però rodada en 2D). Wenders no força ni exagera les perspectives en cap moment, aconsegueix un efecte de 3D molt "natural".
Em vaig adonar que encara em costa acostumar-me a aquesta manera de veure el cinema, durant la projecció no podia treure'm del cap la sensació de que estava mirant una mena de peixera. En part perquè Wenders no situa cap imatge en la part "exterior" de la pantalla, envaïnt la platea, i en part perquè el meu cervell deu estar encara configurat per considerar "natural" la projecció plana convencional.
Ara tinc pendents dos altres peces en 3D: Cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, i Enxaneta, el documental sobre els castellers produït per TV3 i dirigit per en Paulí Subirà, del qual es va veure un teaser al darrer MIPCOM que semblava molt prometedor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)