Totes les fotos possibles, explicades

L'altre dia vaig piular una entrada molt interessant de Microsiervos, que es titulava Todas las fotografías posibles.

Parlava d'una proposta de l'artista Jeffrey Thompson, que imagina un programa d'ordinador que pintaria, un a un, tots els píxels d'una foto en totes les combinacions possibles. Això implicaria que el programa pintaria totes les imatges possibles, reals o imaginades. Entre els milions i milions d'imatges que el programa produiria hi hauria el moment en què el primer homínid es posava a caminar dempeus però també tots els moments de tota la vida de totes les persones que han viscut a la Terra des de l'inici dels temps.

Això passaria perquè en un sistema de fotografia digital, una imatge --qualsevol imatge-- està formada per un nombre finit de píxels (a més píxels, més definició). Cada píxel pot adoptar una configuració que depèn de la quatitat de llum i (simplificant) del color que li arriba. El nombre de configuracions possibles de cada pixel és molt elevat (aproximadament 16 milions en les càmeres habituals). Però és un nombre finit. Per tant, tenim dos nombres finits --molt grans, però finits. Així doncs, el nombre de combinacions possibles de totes les possibilitats de configuració en tots els píxels també és finit i, per tant, calculable --en principi.

I si es poden calcular totes les imatges que una càmera podria captar, vol dir que es poden representar totes les situacions possibles, reals o imaginades, passades o futures. Es pot pintar la història de l'Univers.

Però, com el post de Microsiervos indica, en la pràctica aquesta tasca no es podrà realitzar mai perquè el nombre de imatges a calcular és impressionant. Ells fan el càlcul a partir de suposar una càmera de 8 Megapíxels, en la que cada píxel pot adoptar uns 16 milions d'estats diferents. O sigui una càmera normaleta d'avui en dia.

La fórmula general per fer el càlcul és C elevat a n (C˄n) on "C" és el nombre de possibilitats de configuració de cada píxel, i "n" és el nombre de píxels. En el cas que plantegen, són 16 milions ˄ 8 milions -- que dóna una xifra espantosament gran i incommensurable, que és (si no m'he equivocat) 620.000 vegades més gran que el nombre de segons que s'han escolat des del Big Bang.

Per entendre d'on surt la fórmula, ens podem imaginar una càmera mooooooolt més senzilla. Per exemple, una càmera de 4 píxels on cada píxel només tingués 2 possibilitats de configuració: blanc o negre (és a dir, cada pixel tindria 1 bit).

És fàcil, amb llapis i paper, dibuixar totes les configuracions possibles d'aquesta càmera -- són aquestes:

Quatre píxels, un bit = 16  imatges possibles

4 píxels, cadascun dels quals té 2 possibilitats de configuració, resulten en 16 imatges. Es compleix la fórmula, perquè 16 = 2˄4.

Si en comptes de 2 possibilitats en fossin 4, serien 4˄4= 256 imatges.

I així, successivament.

Coses de la BBC

Acabo de veure a la BBC2 un programa titulat A Night with the Stars. Era una conferència divulgativa sobre física quàntica pronunciada per Brian Fox, un físic que és professor a la Universitat de Manchester, membre de la Royal Society i que participa en el experiment ATLAS del LHC al CERN. A més,  és un dels divulgadors científics més coneguts i reputats de la BBC.

La conferència tenia lloc a l'auditori de la Royal Institution (una societat científica fundada el 1799) en el qual han parlat personatges tan importants com Faraday (sobre magnetisme) o Thomas Huxley (que va defensar la teoria de l'evolució de Darwin).



Fox ha fet un recorregut per alguns aspectes de la física atòmica, alguns que ja coneixia (principi d'incertesa de Heisenberg, naturalesa dual dels electrons -amb una reconstrucció de l'experiment de les dues escletxes) i d'altres que em venien de nou, com ara el principi d'exclusió de Pauli. Per cert que amb aquest ha creat una mica de confusió perquè ha afirmat que dos electrons no poden compartir el mateix nivell d'energia en cap punt de l'univers; i que per tant, quan ell fregava entre les seves mans un diamant de 260 quirats (que formava part del seu atrezzo per la conferència) i aquest s'escalfava, el que passava en realitat és que els àtoms del diamant canviaven els seus nivells d'energia i, en conseqüència, en qualsevol altre punt de l'univers altres àtoms havien de canviar el seu estat d'energia per compensar el que passava en el diamant. De la qual cosa ha deduït que "tota cosa en l'univers està connectada amb tota altra cosa". A mi això m'ha deixat una mica perplex (em sona a acció instantània a distància, i crec que justament la relativitat d'Einstein invalida aquesta idea) i mirant en blogs de gent que va assistir a la conferència he vist que hi havia altres persones que, com jo, s'han sentit una mica confoses per aquesta part de l'explicació.

El que més m'ha sorprès, però, ha estat el format del programa: una conferència amb en Fox parlant de peu durant una hora. Tenia un monitor en el que projectava algunes imatges (poques), un parell d'experiments/demostracions i una pissarra. I ha fet participar en les demostracions a algunes celebrities que estaven entre el públic (altres presentadors de la BBC i també un parell de còmics -- Buenafuentes britànics, per entendren's). Però, fonamentalment, es tractava de Brian Cox parlant de peu durant una hora.

Això em sorprèn perquè la BBC produeix un gran nombre de programes científics amb fórmules molt imaginatives de "posar en encena" els grans coneixements i descobriments científics --alguns dels quals els presenta el mateix Brian Cox. Fet i fet, la conferència era igualment fascinant i m'hi he quedat enganxat (el meu fill de 19 anys també), cosa que em confirma que l'espectacle de la paraula pot ser terriblement atractiu (almenys per a públics predisposats).

Avui el programa s'emetia per la BBC2 (equivalent al Canal 33) a les 10 de la nit hora britànica (que per Gran Bretanya és bastant tard, el seu Telenotícies vespre és a les 6 de la tarda) però quan es va estrenar, el desembre de 2011, el van passar a les 9 de la nit.

Em sembla que només la BBC fa aquesta mena de coses: emetre conferències en un horari relativament bo. És una anomalia en el panorama actual arreu, en què els programes científics recorren cada cop més a l'espectacularització per atreure l'atenció de l'espectador.

MEM - Malbaratament energètic massiu

Ahir vaig passar per la Plaça Catalunya a tres quarts de vuit del matí. La terrassa del bar Catalunya, al costat de la seu del BBVA, estava oberta però buida. Això sí, amb tres cremadors de gas (butà, suposo) funcionant a tot drap per escalfar l'aire circumdant.

Terrassa buida, cremadors a tot drap

Trobo que aquesta moda de calefactar l'ambient del carrer a les terrasses per mantenir-les obertes a l'hivern és una barbaritat: el cost energètic i l'increment d'emissions de CO2 dels milers i milers d'aparells instal·lats arreu del món han de ser exorbitants.

Segur que la instal·lació d'aquesta mena de sistemes deu resultar en més negoci per al bar. Però em sembla que això és un exemple de mirada a curt termini, i que els perjudicis futurs superen els beneficis immediats.

D'altra banda, l'eficiència del sistema de flama oberta deu ser baixíssima. Hi ha altres sistemes tant de gas (els "xampinyons") com elèctrics que han de donar més bon resultat. Posats a escalfar l'ambient es podria demanar que, com a mínim, la terrassa fos coberta i tancada, amb la qual cosa l'escalfor generada es podria retenir mínimament...

En un aspecte més ampli, aquest fenòmen entronca amb la tendència de la societat actual de neutralitzar els cicles de la natura --en aquest cas, el cicle de les estacions. De la mateixa manera que ara trobem fruites d'estiu o primavera durant tot l'any, escalfar les terrasses és una manera de fer que tot l'any sigui estiu.

Presupuesto cero en TVE

Ayer, mientras curioseaba la guía de programas de TVE, me encontré con esto:

Alguien rellenó el formulario que suministra la información a la guía con unos datos que, evidentemente, eran de uso interno, no para ser publicados. Es un error menor que probablemente sólo vi yo. Pero con su franqueza, la frase resulta muy reveladora del grado de conciencia interna respecto a la grave situación que atraviesa TVE. Como ciudadanos, creo que debemos defender la existencia de una televisión pública a la que no se puede ahogar económicamente (esto es extensible a TV3, también).

Capricis de l'atzar

Aquest matí, a la web del diari Ara, s'ha produit una coincidència --crec que per atzar-- que m'ha semblat molt metafòrica respecte als temps que estem vivint.

Sota un anunci de camises i polos amb un brodat que diu "República Catalana", amb Sant Jordi i drac inclosos, apareix un altre anunci --de les lletres del Tresor del Regne d'Espanya.

Juxtaposició de desitjos i realitats...

Más sobre aeropuertos

Hace poco estuve en el aeropuerto de Amsterdam para tomar un vuelo de KLM. Llevaba mi tarjeta de embarque impresa y pensaba que hacer el "drop off" iba a ser un momento. Pues no. A algún genio de la optimización de procesos se le debió ocurrir que no basta con hacer que el viajero asuma parte de la facturación (imprimir la tarjeta, seleccionar el asiento) sino que puede/debe hacerlo todo. Para ello, este cráneo privilegiado diseñó o hizo diseñar una máquina automática de facturación de maletas. Ella sola pesa la maleta, emite un mensaje (y una factura) en caso de exceso de equipaje, imprime la tira con la información de los vuelos y los códigos de barras y, una vez el usuario ha colocado la tira en la maleta, se la lleva elegantemente hasta la cinta transportadora. Moderno, funcional, elegante. Ideal, vamos.

En teoría.

Lo que ocurre en la realidad es: la máquina desconcierta al usuario (por nueva y por "¿y ahora esto???"; si los primeros pasos van bien (escanear la tarjeta de embarque, pesar la maleta, imprimir la tira), la cosa se tuerce indefectiblemente en el momento de poner la tira en la maleta. Ese gesto que los empleados de facturación realizan con una habilidad y ligereza rayana en el zen... ese es un gesto que los viajeros no han hecho nunca, y que no es tan fácil como parece. Además, la posición del cliente respecto a la maleta es poco práctica y la propia estructura de la máquina es un estorbo. Resultado: se crean colas.

"¿Y esto???"

"Introduzca el extremo A por la abertura B cuidando de que no descuajeringar el pitorro C..."

"Maldita tira de los c....!"

"Buf, lo he conseguido. Pero... llegará a su destino?"

Por otra parte, cuando a alguien le "sale" exceso de equipaje. la máquina se limita a emitir un mensaje seco por la pantalla: "pague X euros por exceso de equipaje". En estas circunstancias, el pasajero espera poder negociar algún apaño pero, claro, la máquina no le da ninguna opción de diálogo, sólo le muestra dónde introducir la tarjeta de crédito; por tanto, el viajero deja la maleta en la máquina y se pone a buscar a alguien de carne y hueso con quien hablar. Y mientras el proceso no se cierra, la cola sigue aumentando.

Y, como no podía ser de otra manera, en cuanto una máquina falla --que fallan-- las colas se hacen más largas.

La compañía, consciente de que en los primeros días va a haber pasajeros que van a necesitar ayuda, dispone de unos cuantos empleados que hacen lo que pueden por solucionar las incidencias. Si esos mismos empleados estuvieran tras el mostrador de drop-off, todo el proceso sería más rápido y menos estresante para los viajeros. Pero, claro, la compañía espera que un día el nivel de incidencias llegará a ser suficientemente bajo como para que la gente lo tolere (esto es lo que ocurrió con el auto check-in). Y entonces habrá conseguido su objetivo: desplazar un trabajo que debería hacer la propia compañía hacia un tercero (en este caso, el cliente) y eliminar una parte de los trabajadores que lo hacían. El coste de la instalación de las máquinas se compensa por los sueldos que se amortizan. Un caso prototípico de externalización de costes.

Pero visto lo visto en Amsterdam, es posible que el tiro les salga por la culata. Muchos viajeros, hartos, se fueron a facturar a los mostradores convencionales que había al otro lado de las máquinas, donde el proceso no tardaba más de un minuto por maleta (entre ellos, yo mismo).

La próxima vez que vaya a volar facturando equipaje, voy a optar por que todo el trabajo lo haga la compañía: ni tan sólo imprimiré la tarjeta de embarque con antelación. Total, no voy a ganar ningún tiempo...

Inesperat Sorolla

He estat un parell de dies a Madrid i he visitat entre altres el Museu Sorolla, és petit però val la pena. És una casa-museu, i les estances conserven l'aire que els hi va donar el pintor. En els nombrosos quadres penjats a les parets es pot apreciar la destresa del pintor valencià per plasmar la llum mediterrània, especialment en les nombroses escenes de platja.

Un dels quadres exposats m'ha cridat l'atenció per el seu tema, gens habitual en l'obra de Sorolla. Es tracta d'Una investigación, un oli de 1897 que, segons el catàleg del museu, plasma "el laboratorio del doctor Luis Simarro Lacabra, amigo y protector de Sorolla".

Segons la Wikipedia, el doctor Simarro --fill d'un altre pintor valencià, Ramon Simarro-- va ser un dels pioners de la neurologia a Espanya i va influenciar a Ramón y Cajal. La relació entre Simarro i Sorolla devia ser més que anecdòtica, perquè aquest darrer va pintar un parell de retrats de l'investigador que es conserven a la Universidad Complutense de Madrid, com part del llegat Simarro. A la web de la Complutense he trobat un article que sembla molt ben documentat sobre la relació entre el científic i l'artista.

No és habitual que els artistes plàstics retratin a científics i investigadors. Però sembla indubtable que a finals del segle XIX i principis del XX hi va haver un cert acostament, per influència de la Institución Libre de Enseñanza (fundada el 1876 per Francisco Giner de los Ríos) a la que es va afegir a partir de 1910 la Residencia de Estudiantes. Per la Residencia van passar Dalí, Buñuel, García Lorca, però també Severo Ochoa. Durant la recerca per al documental Dimensió Dalí vam trobar una foto de Federico García Lorca al costat d'un microscopi però, per molt que vam buscar, no vam trobar la foto equivalent amb Dalí (que probablement devia existir i es devia perdre juntament amb bona part dels fons de la Residencia). Tampoc vam trobar cap prova de que Dalí assistís a les conferències que Einstein va fer a la Residencia o a Barcelona el 1923 -- cosa que fa creure que no hi va anar, altrament ja s'hagués encarregat el mateix Dalí de fer-ho saber a tort i a dret.