Un bellezón junto al canal

Estos días he estado en Amsterdam asistiendo al IDFA. En uno de los canales me encontré este bellezón. No fui el único que le sacó fotos, de hecho la gente que pasaba se paraba a menudo para contemplarlo. No cada día se ve un Tesla Roadster...

El otro coche es un Opel Ampera, de éste no había oído hablar nunca.

El cargador es muy mono, sí. Pero creo que tiene un defecto de diseño. Cualquier desaprensivo puede desenchufar el cable e interrumpir la carga. Qué faena para el propietario si llega por la mañana y se encuentra el Tesla sin carga...

Falta de previsió?

L'altre dia, mentre era a la T1 de l'aeroport de Barcelona esperant l'arribada d'un convidat, em vaig trobar amb un fenòmen que em va fer pensar en com és de difícil pensar en tot quan es dissenya qualsevol instal·lació --arquitectònica, en aquest cas, o de qualsevol altra mena.

Davant la porta per la que surten els viatgers després de recollir les maletes hi ha una sala molt àmplia on s'esperen els familiars, amics o xofers que els han anat a rebre. Le gent s'espera dempeus, perquè no hi ha cap cadira o banc per seure. A banda i banda de la sala, davant de la porta, hi ha dues columnes. Em vaig fixar que, per la cara que mira cap a la porta per la que apareixen els viatgers, aquestes columnes mostren una banda fosca a un metre-metre i mig del terra; però aquesta banda no apareix a l'altra banda de la columna, la que no veu la porta.

Les dues cares de la mateixa columna. A l'esquerra, la part de "darrera", que no veu la porta
de sortida de passatgers. A la dreta, la part de "davant", que mira cap a la porta.

De seguida vaig pensar que la banda havia de ser el resultat del fregament de les persones que es recolzen en la columna mentre esperen que arribin els viatgers que han vingut a trobar. Al cap de poc vaig comprovar que no anava errat: a la columna de l'altra banda de la sala, que mostrava també la banda fosca, una persona havia adoptat exactament aquesta posició.

Em costa de creure que la roba destenyeixi i per tant m'inclino a pensar que la banda fosca és el resultat d'una interacció química entre el greix i la suor de les mans i la capa superficial del formigó, que és com un vernís transparent. Fa tres anys i mig que es va inaugurar la terminal, i per aquesta sala deuen haver passat centenars de milers de persones, potser milions. Només que un 1% d'aquesta gent s'hagi recolzat a les columnes, això vol dir milers de mans.

Em sorprèn que els encarregats de manteniment de l'aeroport no hagin fet netejar aquestes columnes. O potser ho han provat sense èxit: si el que es produeix no és un simple dipòsit superficial a la columna sino una vertadera interacció química que afecta a la composició del vernís potser no n'hi ha prou amb passar una esponja amb detergent.

Segur que l'equip de disseny de la terminal, liderat per Ricard Bofill, no va pensar mai que es produiria aquest fenòmen.

Piranesi

He anat a veure l'exposició sobre Piranesi que hi ha al CaixaFòrum de Barcelona. La majoria de les peces són gravats, que m'han interessat moderadament. Però hi ha també alguns objectes tridimensionals creats per a l'exposició, i que són materialitzacions dels dibuixos de l'artista venecià.

La cadira ultrabarroca m'ha recordat vagament, per la seva estructura, les cadires que Gaudí va dissenyar per a la Casa Milà i la Casa Calvet.

Aquest gerro (que fa uns dos metres d'alçada) m'ha recordat l'estatueta que és al centre d'El Falcó Maltès, una de les millors pel·lis de Humphrey Bogart.

Ara bé, l'objecte que m'ha agradat més, i de lluny, és aquesta cafetera de plata. Trobo que és francament moderna.

La corda més fosca

En una entrada del seu blog, l'Albert Cuesta comparteix música que està escoltant per Spotify. Concretament, un disc o una llista de reproducció que es titula "The Darkest String", i que comença amb l'Adagio de Barber.

No sé si la llista l'ha compilat l'Albert o bé algú altre, o el mateix Spotify. Però trobo que iniciar-la amb l'adagio de Barber no és cap casualitat. Al meu parer, aquesta peça (bellíssima) s'ha convertit en una mena de codi automàtic (el que els americans dirien shorthand for) per denotar pena, dolor i tristesa infinites. (De manera semblant, les Variacions Goldberg de Bach s'han convertit en un codi per denotar refinament, que pot anar acompanyat d'altres característiques: en una de les seqüències més memorables d'El Silenci del Anyells, Hannibal Lecter, tancat en una gàbia, escolta amb delectació un fragment de les Goldberg mentre es cruspeix un dels seus vigilants per sopar).

Refinament sàdic: canibalisme i Bach

Tornant a l'adagio de Barber: jo el vaig sentir per primer cop com a part de la banda sonora d'un documental (crec que francès, en qualsevol cas el vaig conèixer a través d'en Jean Louis Comolli) sobre el setge de Sarajevo. Una de les escenes mostrava un pas de vianants. La gent es quedava parada a la vorera a banda i banda del carrer (per o no passava gairebé cap cotxe), mirant-se els uns als altres, mirant a l'altra banda, mirant carrer enllà... Quan es decidien a passar ho feien corrent, tant de pressa com podien. Era una seqüència llarga, un muntatge de plans muntats amb la música de Barber, sense cap comentari, entrevista o narració. La clau de volta de la seqüència és que aquell pas de vianants era un dels llocs on els franctiradors havien causat més víctimes durant el setge. Aquella gent, durant els segons que passaven decidint si creuaven o no, s'estaven jugant la vida, literalment.

No recordo si es veia caure algú i com els altres s'afanyaven a ajudar-lo (potser se'm barreja el record del documental amb el d'alguna pel·lícula de ficció). Però sí recordo que la seqüència, que vaig veure fa més de deu anys, em va causar una forta impressió. Crec que el punt de vista de la càmera era elevat, com si estigués en un balcó -- o sigui, en la posició d'un franctirador. Així la seqüència es convertia també en una reflexió moral sobre la nostra posició de "voyeurs", adquiria una notable densitat de significat.

Una idea brillant

Vaig conèixer els Neistat Brothers a través de la Cosima Dannoritzer, quan estàvem preparant el documental Comprar, Llençar, Comprar. Ara, saltant d'un lloc a un altre a internet, he trobat un vídeo que formava part de la sèrie que van produir per HBO. Trobo que és una idea genial: convertir una navalla suïssa en un clauer per no haver d'arrossegar manyocs de claus com si fossim governantes d'un internat britànic.

Jack Knife Hack, de Van Neistat

Els dos germans solien treballar junts però des de fa un temps cadascun va pel seu compte. El més actiu sembla ser el Casey (que és el que sortia a Comprar, Llençar Comprar).

Per cert, en Van diu al principi del vídeo que és en blanc i negre per un motiu que dirà al final, pel que sembla té a veure amb un tema legal.Em fa l'efecte que els advocats de HBO van dir a en Van que no podien utilitzar/modificar/transformar una navalla suïssa (el disseny de la qual deu estar patentat) sense permís dels propietaris de la marca. I com que el color vermell és una característica essencial de la marca, en Van va fer el vídeo en blanc i negre (i va tapar el logotip amb cinta americana).

Coincidència aqüàtico-esportiva

Ja fa dies que es parla de la polèmica destitució d'Anna Tarrés com a entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada. S'han conegut acusacions de membres de l'equip que parlen de tracte vexatori durant les duríssimes sessions d'entrenament; altres nedadores han tret ferro a l'assumpte, adduïnt que ja és sabut que l'esport d'èlit és un ambient ultracompetitiu. Aquesta polèmica m'ha fet recordar el documental "Aigua, Infern, Cel" sobre la selecció espanyola de waterpolo que el Sense Ficció de TV3 va emetre aquest estiu. El documental (obra de Joan Soler i Josep Morell, produït per Paral·lel 40) narra la història de la selecció que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de Barcelona 92 i l'or a Atlanta 96. Aquells nedadors també patien; en el seu cas, els mètodes gairebé militars de l'entrenador croat Dragan Matutinovich.

Em sembla curiosa aquesta coincidència. És veritat que els esports d'èlit són tremendament competitius i que l'excel·lència s'assoleix a base de hores i més hores d'entrenament i sacrifici (vegeu Outliers, de Malcom Gladwell). Però potser els esports aqüàtics tenen algun element amagat que explica les històries paral·leles de waterpolistes i "sirenes" sincronitzades.

Ecos de la mani del 11-S

S'han dit tantes coses de la mani del dimarts passat que ja només queda repassar les coincidències. Com la que em suggereix la façana del Corte Inglés, on la senyera penjada al costat de la valla publicitària sembla  un d'aquells enigmes que els missatgers portaven als reis de la mitologia antiga.

En aquest cas, la interpretació de l'enigma seria "Avança cap a la independència, serà fantàstica". Per cert, la model de l'anunci seria la Marianne d'una futura república catalana?

De propina, una altra image simpàtica del dia.