Piranesi

He anat a veure l'exposició sobre Piranesi que hi ha al CaixaFòrum de Barcelona. La majoria de les peces són gravats, que m'han interessat moderadament. Però hi ha també alguns objectes tridimensionals creats per a l'exposició, i que són materialitzacions dels dibuixos de l'artista venecià.

La cadira ultrabarroca m'ha recordat vagament, per la seva estructura, les cadires que Gaudí va dissenyar per a la Casa Milà i la Casa Calvet.

Aquest gerro (que fa uns dos metres d'alçada) m'ha recordat l'estatueta que és al centre d'El Falcó Maltès, una de les millors pel·lis de Humphrey Bogart.

Ara bé, l'objecte que m'ha agradat més, i de lluny, és aquesta cafetera de plata. Trobo que és francament moderna.

La corda més fosca

En una entrada del seu blog, l'Albert Cuesta comparteix música que està escoltant per Spotify. Concretament, un disc o una llista de reproducció que es titula "The Darkest String", i que comença amb l'Adagio de Barber.

No sé si la llista l'ha compilat l'Albert o bé algú altre, o el mateix Spotify. Però trobo que iniciar-la amb l'adagio de Barber no és cap casualitat. Al meu parer, aquesta peça (bellíssima) s'ha convertit en una mena de codi automàtic (el que els americans dirien shorthand for) per denotar pena, dolor i tristesa infinites. (De manera semblant, les Variacions Goldberg de Bach s'han convertit en un codi per denotar refinament, que pot anar acompanyat d'altres característiques: en una de les seqüències més memorables d'El Silenci del Anyells, Hannibal Lecter, tancat en una gàbia, escolta amb delectació un fragment de les Goldberg mentre es cruspeix un dels seus vigilants per sopar).

Refinament sàdic: canibalisme i Bach

Tornant a l'adagio de Barber: jo el vaig sentir per primer cop com a part de la banda sonora d'un documental (crec que francès, en qualsevol cas el vaig conèixer a través d'en Jean Louis Comolli) sobre el setge de Sarajevo. Una de les escenes mostrava un pas de vianants. La gent es quedava parada a la vorera a banda i banda del carrer (per o no passava gairebé cap cotxe), mirant-se els uns als altres, mirant a l'altra banda, mirant carrer enllà... Quan es decidien a passar ho feien corrent, tant de pressa com podien. Era una seqüència llarga, un muntatge de plans muntats amb la música de Barber, sense cap comentari, entrevista o narració. La clau de volta de la seqüència és que aquell pas de vianants era un dels llocs on els franctiradors havien causat més víctimes durant el setge. Aquella gent, durant els segons que passaven decidint si creuaven o no, s'estaven jugant la vida, literalment.

No recordo si es veia caure algú i com els altres s'afanyaven a ajudar-lo (potser se'm barreja el record del documental amb el d'alguna pel·lícula de ficció). Però sí recordo que la seqüència, que vaig veure fa més de deu anys, em va causar una forta impressió. Crec que el punt de vista de la càmera era elevat, com si estigués en un balcó -- o sigui, en la posició d'un franctirador. Així la seqüència es convertia també en una reflexió moral sobre la nostra posició de "voyeurs", adquiria una notable densitat de significat.

Una idea brillant

Vaig conèixer els Neistat Brothers a través de la Cosima Dannoritzer, quan estàvem preparant el documental Comprar, Llençar, Comprar. Ara, saltant d'un lloc a un altre a internet, he trobat un vídeo que formava part de la sèrie que van produir per HBO. Trobo que és una idea genial: convertir una navalla suïssa en un clauer per no haver d'arrossegar manyocs de claus com si fossim governantes d'un internat britànic.

Jack Knife Hack, de Van Neistat

Els dos germans solien treballar junts però des de fa un temps cadascun va pel seu compte. El més actiu sembla ser el Casey (que és el que sortia a Comprar, Llençar Comprar).

Per cert, en Van diu al principi del vídeo que és en blanc i negre per un motiu que dirà al final, pel que sembla té a veure amb un tema legal.Em fa l'efecte que els advocats de HBO van dir a en Van que no podien utilitzar/modificar/transformar una navalla suïssa (el disseny de la qual deu estar patentat) sense permís dels propietaris de la marca. I com que el color vermell és una característica essencial de la marca, en Van va fer el vídeo en blanc i negre (i va tapar el logotip amb cinta americana).

Coincidència aqüàtico-esportiva

Ja fa dies que es parla de la polèmica destitució d'Anna Tarrés com a entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada. S'han conegut acusacions de membres de l'equip que parlen de tracte vexatori durant les duríssimes sessions d'entrenament; altres nedadores han tret ferro a l'assumpte, adduïnt que ja és sabut que l'esport d'èlit és un ambient ultracompetitiu. Aquesta polèmica m'ha fet recordar el documental "Aigua, Infern, Cel" sobre la selecció espanyola de waterpolo que el Sense Ficció de TV3 va emetre aquest estiu. El documental (obra de Joan Soler i Josep Morell, produït per Paral·lel 40) narra la història de la selecció que va guanyar la plata als Jocs Olímpics de Barcelona 92 i l'or a Atlanta 96. Aquells nedadors també patien; en el seu cas, els mètodes gairebé militars de l'entrenador croat Dragan Matutinovich.

Em sembla curiosa aquesta coincidència. És veritat que els esports d'èlit són tremendament competitius i que l'excel·lència s'assoleix a base de hores i més hores d'entrenament i sacrifici (vegeu Outliers, de Malcom Gladwell). Però potser els esports aqüàtics tenen algun element amagat que explica les històries paral·leles de waterpolistes i "sirenes" sincronitzades.

Ecos de la mani del 11-S

S'han dit tantes coses de la mani del dimarts passat que ja només queda repassar les coincidències. Com la que em suggereix la façana del Corte Inglés, on la senyera penjada al costat de la valla publicitària sembla  un d'aquells enigmes que els missatgers portaven als reis de la mitologia antiga.

En aquest cas, la interpretació de l'enigma seria "Avança cap a la independència, serà fantàstica". Per cert, la model de l'anunci seria la Marianne d'una futura república catalana?

De propina, una altra image simpàtica del dia.

Moments Amsterdam

Passejant per Amsterdam m'he trobat amb 3 imatges que gairebé només es poden veure en aquesta (molt bonica) ciutat.

La primera, de fert, es podria veure també en altres llocs, possiblement a Venècia o a Bangkok. És un exemple més de l'adaptació de l'ésser humà a les condicions ambientals. A Venècia, els enterraments es fan en gòndola...

Repartiment a domicili. Amsterdam, 20.08.2012

Crec que la segona imatge no es podria veure a Venècia, perquè allà els ponts són fixos i no hi ha tramvies. El cas és que aquest matí m'he adonat que estàvem parats, i al buscar la causa de l'aturada m'he adonat que el pont s'havia alçat per donar pas a un vaixell, probablement una barcassa de càrrega (els vaixells particulars i turístics passen sota els ponts sense problema).

El tramvia número 7 espera que s'abaixi el pont sobre el Kostverlorenvaart. Amsterdam, 21.08.2012 

Aquesta imatge m'ha recordat The Bridge, un documental clàssic de Joris Ivens, filmat el 1928 (però no a Amsterdam sinó a Rotterdam. Ivens filma el funcionament d'un pont llevadís vertical i fa un muntatge molt dinàmic d'una estructura que convencionalment sembla molt estàtica. Va ser un dels seus primers èxits, que el va consolidar com a cineasta experimental).

La darrera imatge sí que només es pot donar aquí... Aquests senyals es troben a l'entrada de Mercator Plein, una plaça on s'hi deu practicar el botellón a l'holandesa...

Senyals de trànsit a l'entrada de Mercator Plein, Amsterdam

Preparats fins a l'últim detall

Una de les virtuts d'un bon productor és preveure fins els més mínims detalls i necessitats que poden sorgir durant un rodatge. Al llarg de la meva carrera he tingut el plaer de comptar amb grans professionals que no deixaven res a l'atzar. Però el retall que publica el darrer número del Hollywood Reporter supera qualsevol marca... El road manager de Duran Duran pensava en tot, tot i tot!

The Hollywood Reporter, 28 Juliol 2012, pàg. 28