Albert Puig per partida doble

M'agrada molt el programa Delicatessen que l'Albert Puig fa cada dia a Icat FM, de 8 a 9 del vespre. I ara a l'estiu, a la mateixa hora l'Albert fa un programa a Catalunya Ràdio que es diu Balles?

Els dos programes són molt diferents. Delicatessen presenta una selecció de músiques lànguides, atmosfèriques, sovint melancòliques, tant d'aquí com d'arreu del món; mentre que Balles?, com indica el títol, és un recull de grans èxits ballables, internacionals i espanyols --pel que sembla amb especial predilecció per la dècada dels 80.

La característica comuna dels dos programes és la veu vellutada d'en Puig (que sol deixar que els temes sonin sencers, sense trepitjar-los, una raresa avui en dia) i la sòlida qualitat del seu criteri a l'hora de triar.

Estil Bofill

M'agrada molt la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona. Trobo que és molt funcional i que l'espai, tot i ser enorme, provoca una sensació de benestar (a mi, almenys). El disseny és de Ricard Bofill i em semblava que, per un cop, l'arquitecte havia aparcat les columnes aparentment neoclàssiques que caracteritzen bona part de la seva obra, i que són profusament presents a la T2 del Prat, la terminal pràcticament buida des d'on només s'enlairen alguns vols low-cost i charters.

Doncs estava equivocat. Avui, en sortir del pont aeri, m'he fixat en les columnes... i patapam! Els he vist:  capitells de formigó preformat que rematen les columnes que suporten la calçada de vehicles superior, la del nivell de sortides.

Alguns tics, pel que sembla, no es perden mai.

Etimologia d'una eina de fuster

Sóc a Brussel·les, a casa d'un amic que viu en un loft magnífic, una antiga ebenisteria. Així que no és soprenent que hagi descobert precisament aquí l'origen d'una paraula catalana que sempre m'ha agradat molt -- tant la paraula com l'objecte que designa.


La paraula és serjant (en castellà sargento). Segons el DIEC es tracta d'una "eina de fusta o de ferro de la qual se serveixen els fusters per a tenir premudes l’una contra l’altra dues peces encolades perquè quedin ben adherides."

Un serjant

A casa tinc uns quants serjants, i sempre m'havia semblat curiós el nom de l'eina. Em preguntava quina relació podia haver-hi entre la graduació militar (un sargento és un sergent) i l'eina. Donava per descomptat que la paraula original era la castellana, i que la versió catalana era una derivació fonètica.

Però vet aquí que el meu amic, en el seu loft, utilitza serjants per collar aparells d'il·luminació a les bigues de ferro del sostre.

Aplicació imaginativa d'un serjant

En veure-ho, li vaig comentar que em semblava una idea ben pràctica, i ell em va dir "oui, les serre-joints servent à bien de choses". 

Immediatament em vaig adonar que serre-joint (que literalment vol dir colla-juntes) era l'antecedent etimològic dels sarjants i els sargentos. 

De manera que podem establir la hipòtesi de que probablement l'eina és una invenció francesa que es va estendre pel continent (potser amb els exèrcits napoleònics?) i, amb ella, se'n va estendre el nom.

El metro de MarketingTown

Hace unos días, en las oficinas de una agencia de marketing (mercadotecnia, según la RAE), vi un póster que me llamó la atención. Era un falso plano de metro inspirado en la red del metro de Barcelona, en el que los nombres de las líneas y las estaciones se habían substituido por conceptos de marketing. El plano, creado por Asmalljob, me pareció una manera simpática de mostrar el catálogo de posibilidades del marketing en la era de lo viral y lo "experiencial".

(Lo de MarketingTown es cosa mía, el plano de Asmalljob no tiene título).

Plano del metro de "MarketingTown"

Plano del metro de Barcelona

El plano imaginario me parece mucho más bonito que el plano real, es menos denso y más estilizado. Aunque la empresa que lo ha diseñado tiene sede en Barcelona y Bruselas y los autores del plano parecen todos españoles (por los apellidos), y la canción que ameniza su web es en francés, todos los términos del plano están en inglés. Cosas de la mercadotecnia...

Ha desaparegut la meitat de Fichli & Weiss

La Vanguardia publicava ahir la necrològica de David Weiss, artista conceptual suís que era la meitat de l'equip  Fichli & Weiss, juntament amb Peter Fichli, i que va morir el 27 d'abril passat.

Es van fer famosos per The Way Things Go, un curt de 1986 que connecta amb l'arte povera. La vaig veure a l'Input de 1990, a Estocolm, i després la vaig retrobar al pavelló suís de l'Expo de Sevilla de 1992, un pavelló conceptual que contrastava enormement amb l'ampulositat de tota la resta de l'exposició. Veure-la en aquell entorn em va donar la inspiració per escriure un article per a Tot Cinema, un suplement que havia de sortir amb el diari Avui, però del que només se'n va editar un número, si recordo bé.

Posteriorment Honda va reciclar la idea de la pel·lícula per al seu anunci Cog. 

Una campanya visualment interessant

Turkish Airlines és un dels patrocinadors del Barça i, com a tal, té dret a utilitzar la imatge dels jugadors per a la seva publicitat. Això és el què ha fet en una campanya que he vist a l'aeroport de Barcelona, encara que imagino que s'ha desplegat també en altres llocs. El curiós és que no utilitzen la imatge real dels jugadors sinó una interpretació gràfica força potent, de colors plans i línies gruixudes, d'aire "pop". És un estil visual que destaca força en l'entorn d'un aeroport, que sempre és molt "corporate", amb missatges que normalment són molt plans i/o molt subtils (en realitat vull dir "understated" però no trobo una bona traducció).

Messi vist per Turkish Airlines 

El color intens de la gràfica contrasta amb la grisor dels viatgers de negocis

 Un altre exemple. A sota, una mostra de la comunicació habitual als aeroports.

L'anacronisme de 60 Minutes

Open Culture ha publicat un comentari sobre la darrera peça de Morley Safer per a 60 Minutes, el veterà programa de reportatges de la CBS. Es tracta d'un reportatge sobre una fira d'art a Miami dirigida a un públic de categoria "fastigosament ric". En Safer fa els comentaris habituals en aquests casos ("I això és art? Com pot valdre 4 milions de dòlars una fotografia?").



Al veure el reportatge, m'ha fet gràcia comprovar com 60 Minutes, que en el seu moment va ser un programa innovador, ha fet bandera de l'anacronisme per a mantenir la seva identitat visual, que pràcticament no ha variat en els 44 anys que el programa porta en antena.

La careta segueix sent un cronòmetre analògic amb el seu tic-tac característic (ara el cronòmetre es veu en color). Em jugo un pèsol, com diria en Puyal, a que ningú de la redacció del programa fa servir aquesta mena d'andròmina -- tothom deu fer servir una bonica app per a iPhone o Android. I la presentació segueix jugant visualment amb l'analogia de que els reportatges de 60 Minutes són l'equivalent d'un article de revista. Per això els reporters apareixen asseguts davant d'un fons en en que el títol del reportatge està composat com si es tractés d'una doble pàgina d'una revista setmanal com ara Time, Newsweek o Life.

Ara bé, si el programa segueix en antena és perquè és rendible; i si és rendible és perquè fa periodisme del bo, que es fa mirar.

(Una bona part del meu llibre "Reportatge a TV: el model americà" es centrava en el 60 Minutes).