Una aparició recent

En els darrers mesos he observat l'aparició en espais públics tancats (centres comercials, botigues, grans magatzems...) d'uns panells que indiquen la temperatura i el percentatge d'humitat ambiental. Avui els he vist també a l'aeroport del Prat, a Barcelona, concretament a la sala de recollida d'equipatges.

Imagino que deu haver sortit una nova normativa que obliga a informar als usuaris sobre les condicions ambientals. Això, o bé hi ha un venedor molt eficaç que està colocant el producte a tot arreu...

La historia del primer PC de la Historia

Programma 101, the machine that changed the world es un interesante documental italiano sobre la historia de el primer ordenador personal de sobremesa, que Olivetti presentó al mundo entero en la Feria de Nueva York en 1965. El Programma 101 era un ordenador autocontenido, del tamaño de una máquina de escribir, que cabía encima de una mesa y que estaba diseñado para que lo pudieran utilizar usuarios no especializados. Su aparición supuso una verdadera revolución en una época en la que dominaban los mainframes, enormes aparatos del tamaño de un armario que sólo podían manejar especialistas de bata blanca. Entre otras innovaciones, el 101 disponía de un lector de tarjetas magnéticas para cargar los programas, así como de una memoria de nuevo diseño basada en el uso de cuerdas de piano para almacenar la información.

El producto tuvo un éxito inmediato, incluso la NASA compró 10 unidades que se usaron en la para calcular  los parámetros de vuelo del módulo de alunizaje del Apolo 11. En total Olivetti fabricó 44.000 unidades, de las que hoy existen 8 que todavía funcionan.

Trailer del documental cuando aún estaba en proyecto

En el documental participan algunos de los ingenieros que desarrollaron el 101, que fue el resultado del trabajo de un grupo muy reducido así como historiadores de la informática. También incluye una buena selección de imágenes de archivo entre las que destacan películas promocionales encargadas por Olivetti que destilan el ambiente de la época, en el que los ordenadores se percibían como una tecnología de doble filo porque se asociaban al control de cada vez más aspectos de la vida de las personas (quizá por el origen militar de las primeras aplicaciones). Parte de la publicidad de  la 101 se basaba en la idea de que, por su “reducido” tamaño, se podía usar en todas partes: en la cocina, el baño, la habitación, al borde de la piscina… Resulta muy gracioso ver ahora las secuencias que ilustran estas características, como por ejemplo una en la que una modelo, tomando un baño de espuma, aprovecha para teclear en una Programma adecuadamente puesta encima de una mesilla.

El documental, dirigido por Alessandro Bernard y Paolo Ceretto, ha sido producido por Massimo Arvat, de Zenit Arti Audiovisive. Al parecer el canal Odisea lo emitirá en el primer semestre de 2012. 

Això sí que és obsolet

Avui m'he fixat en una cabina de telèfon al creuament de Gran Via amb Marina, a Barcelona (no és la de la foto, aquesta és la primera que he trobat a Internet). Jo ni em recordo de quan va ser la darrera vegada que en vaig fer servir una. En canvi, abans de la popularització dels mòbils, eren uns elements imprescindibles del paisatge urbà. Una de les coses que em va sorprendre el primer cop que vaig anar a Nova York va ser trobar cabines a les andanes del metro. 

Els efectes imprevistos de l'arquitectura

A la plaça de les Glòries de Barcelona s'està construint el Disseny Hub, un museu/centre de divulgació dedicat al disseny. L'edifici és obra de l'equip MBM Arquitectes (Martorell, Bohigas, Mackay), que és un dels pesos pesants de l'arquitecture barcelonina.

El seu edifici és dels que genera polèmica, hi ha qui el troba horrorós, hi ha qui li troba força gràcies. A mi ni m'agrada ni em desagrada particularment. Segons com m'el miro em sembla una d'aquelles excrecències que tenen les naus espacials de Strar Trek o la Guerra de les Galàxies, una mena de torre on m'imagino que hi ha el lloc de comandament de la nau o bé els lasers fàsics de carboni reblonitzat.

Així és com quedarà...

i aquesta és la pinta que fa.

Ara bé, l'altre dia l'edifici em va sorprendre amb un efecte del tot imprevist. Sota la visera en voladís hi ha una part del "scalextric" de la Plaça de les Glòries, per on circulen els vehicles que surten de Barcelona per la Gran Via en direcció a Mataró. Doncs bé, la part inferior de la visera es comporta com un enorme reflector del so i envia cap a la vorera la remor dels cotxes que passen per el tram elevat. O sigui, que quan es camina per la vorera de l'edifici se senten cotxes que passen "per damunt" del vianant. L'efecte és molt curiós per inesperat.

Crec que l'Ajuntament de Barcelona tenia plans per enderrocar la calçada elevada, com a part del pla de reforma de la plaça, però imagino que amb les retallades pressupostàries la cosa anirà per llarg. De manera que l'efecte "DHUB" se seguirà sentint durant bastant temps...

El rellotge de TV3

TV3 manté una tradició que abans compartia amb altres televisions però que ja fa molt temps que la majoria ha abandonat: el rellotge de continuïtat, que apareix just abans del TN Migdia i el TN Vespre.

A més de la seva funció òbvia --donar l'hora-- el rellotge ha tingut tradicionalment una funció més pragmàtica: permet ajustar la continuïtat de la cadena, perquè la seva durada és flexible. És un coixí per ajustar l'inici de bloc sencers de la programació. A altres televisions, l'ajust es fa habitualment amb autopromos i amb molinets.

Quan TV3 va iniciar les seves emissions, el rellotge també tenia una funció addicional: posar de manifest que la tele era puntual i els seus programes començaven a l'hora (que no sempre era el cas a TVE). Recordo que quan realitzava el TN, un cop vaig retardar l'inici de l'emissió perquè ens faltava un dels primers vídeos, i la direcció em va deixar molt clar que s'havia de començar a l'hora encara que hi hagués desgavell a l'escaleta.

Al llarg dels anys hi ha hagut diversos models de rellotge, i fins i tot durant un temps va estar patrocinat (per una marca de rellotges, és clar). No estic segur de si s'ha emès sempre o si durant una temporada el van suprimir. En qualsevol cas, és un signe d'identitat. Val a dir que la versió actual del rellotge és força elegant i que aprofitar-lo per donar temperatures em sembla una gran idea.

Altres versions:

Jobs postscriptum

Ara que ha passat el soroll generat per la mort de Steve Jobs, val la pena rellegir l'article que Malcom Gladwell va publicar al New Yorker sobre el valor de la innovació d'Apple, especialment pel què fa a la creació del Macintosh (abans de que se'n escurcés el nom a Mac).

L'article menciona a Doug Engelbart, l'inventor de ratolí. Vaig veure a Engelbart en persona el 1998, quan estava a Stanford, en un acte que es va organitzar per commemorar el trentè aniversari del ratolí (vegeu la presentació original de 1968 aquí). De fet Engelbart és el pare del ratolí, de l'escriptori amb carpetes i un dels pioners del hipertext. (En aquell acte va explicar que abans d'optar per el ratolí com a sistema per desplaçar un cursor per la pantalla van estar considerant utilitzar un comandament que havia de funcionar amb el genoll -- el genoll de la secretària, perquè imaginaven que l'aparell que estaven dissenyant havia de substituir la màquina d'escriure).

 Doug Engelbart, 1984

El primer ratolí (1963)

Engelbart va néixer el 1925, o sigui que el 1998 tenia 73 anys, però seguia en actiu. Acababa de crear el Bootstrap Institute --tota una declaració d'intencions. (Bootstrap és un terme informàtic que es refereix al procés d'arrencada d'un ordinador. Sempre he pensat que el terme, que és evidentment un neologisme, prové de la dita "Pull yourself up by your bootstraps", que vé a dir "Millora la teva situació a través dels teus esforços"). Més endavant, per motius que desconec, li van canviar el nom a Doug Engelbart Institute. Trobo que, amb el canvi, es va perdre en "poesia geek".

Tres nous elements

S'acaba de publicar la notícia de que l'assemblea de  l'Institut Internacional de Física Pura i Aplicada ha batejat tres nous elements descoberts al laboratori de la Societat per a la Recerca d'Ions Pesats a Darmstad, a Alemanya. Són el Darmstadtium (símbol:Ds; 110 protons al nucli; per la ciutat on s'ha fet el descobriment), el Roentgenium (Rg,111 protons, per Wilhem Roentgen, descobridor dels raigs X). 

  

L'article del New York Times cita la cancó "The Elements", que és un divertit exercici musical de Tom Lehrer, que recita la llista completa dels elements químics sobre una melodia d'un musical de Gilbert & Sullivan, crec que del Mikado. La canço és dels anys 50 i Lehrer, que a més de cantant era matemàtic, sabia que s'anirien descobrint més elements "artificials" en els acceleradors de partícules. Per això, com en una premonició, l'acaba dient:

These are the only ones of which the news has come to Harvard,

And there may be many others, but they haven't been discovered.

A Youtube hi ha diverses animacions que il·lustren la cancó. Jo la vaig sentir per primer cop en un magnífic documental de la sèrie Equinox del Channel 4, que també es titulava The Elements. El documental incloia breus poemes de Roger McGough en els quals descrivia alguns elements com si fossin individus als que atribuïa qualitats o trets de personalitat anàlegs a les propietats físico-químiques de l'element en qüestió.