Los secretos de Pili

En el metro de París hay unos "planos indicadores luminosos de itinerarios" que captan la atención de cualquier visitante. Ya escribí sobre ellos en anteriores entradas. Se implantaron a partir de 1937 y su número llegó a  superar los 160, repartidos en estaciones y algunos hoteles.

Su tecnología era rudimentaria, un cableado físico unía cada botón del tablero con las luces correspondientes en el mapa. En cada Pili había entre 3 y 4 kilómetros de cable. Este sistema presentaba diversos inconvenientes principales: sólo permitía mostrar 350 estaciones, con lo que no abarcaba toda la red; el cableado era específico para cada estación, o sea que si se quería trasladar un Pili, había que reclablearlo por entero; y también era difícil actualizarlos. A partir de 1994 se empezaron a introducir sistemas basados en microprocesadores y fibra óptica que resolvían estos problemas. Aún así, en 1999 todavía quedaban 134 Pilis operativos. Los dos o tres que vi recientemente en París no funcionaban.

Fotos cedidas por RATP

Back to the future

La Cámara Oficial de Industria y Comercio de Segovia ofrece un programa de formación y búsqueda de empleo titulado "Destino Alemania 2012". El pasado atrapa al presente...

Lladró, segle XXI

Per a mi, les figuretes de Lladró han representat sempre el summum d'un cert tipus de kitsch (seguides de prop per les il·lustracions de Ferrándiz, especialment les nadalenques). Sabia que artistes i dissenyadors de renom han col·laborat amb la marca amb la intenció de modernitzar-ne el discurs. Avui, al Musée des Arts Décoratifs de Paris, he pogut veure el resultat d'una d'aquestes col·laboracions, dues peces del dissenyador Jaime Hayon que m'han semblat francament interessants.

The Family Portrait

Aquesta inquietant família em recorda l'ambient de Mad Men i també algunes de les peces de Jeff Koons (com les escultures de vidre de la sèrie Made in Heaven, de l'època en que estava casat amb Cicciolina, l'actriu porno italiana que es va reciclar en diputada)

Aquesta altra peça em recorda l'ambient de Alícia en terra de meravelles i també Maria Antonieta, de Sofia Coppola, potser pel pentinat de la noia. I el jersei del noi em sembla una referència directa al Bibendum de Michelin en la seva versió més actual, on apareix més esvelt que el clàssic, molt més rotund.

The Love Explosion

Per referència, la família costava 1.320 euros i la parella d'enamorats, 1.650.

Pili nació en el 37

Más sobre los planos del metro de París. Se llaman oficialmente "plans indicateurs lumineux d’itinéraires" (planos indicadores luminosos de itinerarios) y se empezaron a instalar en 1937 (me quedé corto por 3 décadas en el post anterior). La mayoría no funciona o funciona mal puesto que han sido superados por kioscos informáticos.

Aqueología tecnológica en el metro de París

Ahora que es posible consultar el plano del metro en los smartphones, me hizo gracia encontrarme de nuevo con los planos "eléctricos" del metro de París, un artilugio que solía estar en (casi) todas las estaciones pero que ahora ya se ve poco. Pulsando el botón de la estación de destino, en el panel se iluminan las luces de las líneas y estaciones a recorrer, incluidos los transbordos. Es una tecnología de los años 60 (calculo), básicamente un entramado de cables eléctricos y bombillas tras el panel que, naturalmente, es site specific -el cableado interno de cada panel sólo sirve para la estación donde está colocado.

Aquí no volen portàtils

Le loir dans la théière

En aquest restaurant del carrer des Rosiers al barri del Marais, a París, no s'accepten portàtils. Ara que a tot arreu (Starbucks, etc.) hi ha gent treballant, xatejant o mirant videos, deixar els portàtils fora és un nou signe de distinció. Això, o bé és que com que als restaurants parisencs les taules són molt petites, els laptops creen problemes d'espai.

Una imatge potent

He trobat aquesta imatge a la web de Transports Ciberians. És un collage d'una artista americana, Barbara Kruger, que s'ha especialitzat en crear aquesta mena de peces que parlen de la societat actual amb un llenguatge molt proper al de la publicitat o el de les revistes d'informació general com ara Life o Time. Aquesta imatge en particular m'ha agradat força perquè condensa perfectament una part del discurs de la Cosima Dannoritzer a Comprar, llençar, comprar.